A tall d'invocació

El darrer premi d’assaig “Josep Vallverdú” és un magnífic exemplar de gènere assagístic: Mort certa, hora incerta. De l’edat mitjana a la societat digital d’ Ernest Benach i Miquel Pueyo (Pagès editors). S’hi aborda de manera perspicaç el tema de la mort: formes de viure-la, rituals que l’han acompanyat,  formes de dol… I tot açò des d’unes èpoques remotes fins als nostres dies. Entrar ací, en l’època actual, però suposa encarar-nos, com ho fan els autors, amb el tema de la realitat digital. Instal·lats com estem en les xarxes de comunicació digitals, com el correu electrònic, Facebooks, Twiters, etc.,  cal que ens preguntem coses com: s’ha de donar la notícia de la mort d’algú via digital? Què fer amb els documents d’una persona morta que estan en xarxa? Seria qüestió de fomentar els testaments digitals? Caldria nomenar marmessors on line? Tot just ara comencen a sorgir empreses dedicades al patrimoni digital de persones traspassades. Els blocs d’alguns escriptors morts ha funcionat com a llibres el condol. Ha estat el cas de Salvador Iborra, el jove escriptor valencià assassinat a Barcelona l’any passat. (n’hi ha més)     

      Com que la xarxa és com és, han aparegut empreses que fan tota mena de serveis relacionats amb la mort dels individus: memorials, homenatges, documents síntesi, o bé, si els familiars volen, esborren tot allò que la persona va deixar en xarxa.  
     Però abans d’arribar als temps actuals, els autors fan un repàs per etapes anteriors amb consideracions molt interessants sobre la mort i la manera de ser viscuda. A hores d’ara, el tabú sobre la mort ha substituït al del sexe. El canvi sembla haver-se produït, paulatinament, al llarg de la segona meitat del segle XX. Els autors recorden escriptors com Tolstoi, Flaubert (Madame Bovary) amb pàgines dedicades a la mort de personatges. Hi podríem afegir també Mercè Rodoreda i el colpidor relat “La mort de Lisa Sperling”. I molts –quasi tots– els poetes; molt especialment Joan Maragall, Joan Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Màrius Torres, Joan Teixidor…  

      Del conjunt de declaracions, testimonis sobre la mort, resulta destacable el que diu Montaigne a propòsit de la seua hora mortis:      
       Vull que s’actue i que s’allarguen els oficis de la vida tant com es puga, i que la mort em trobe plantant les meues cols, però despreocupat d’ella i més encara de la imperfecció del meu hort.
        El que podem dir és que la mort va estar a l’alçada de les seues expectatives.