Faig un passeig ran de mar, amb els peus tocant l’aigua i amb la mirada a l’escenari muntanyós de la llunyania (Serra Gelada, Puigcampana, Aitana, Cabeçó). He anat amb Ximo i hem xarrat plàcidament. Una delícia la suavitat del dia sense sol, sense fred, sense vent. Poca gent, a més, que ens ha permés caminar amb molta més llibertat. L’horitzó d’una blavor esvaïda, blanquinosa; l’aigua de la riba d’un blau més tendre però també emblanquinada i el cel amb una atmosfera un poc evanescent. [La foto és d’aquest estiu]
Sovint pense que som ànimes en pena: perduts en vials urbans mancats de personalitats, plens de sorolls, urbanísticament desgavellats, humanament deshumanitzats; som ànimes (i animals) amb pena davant de pantalles d’ordinador, pendents dels politons del mòbils; sempre a l’aguait de la darrera notícia, del darrer correu electrònic… (n’hi ha més)
Espais com la platja desperten una sensació de benestar, d’alegria, de llibertat. No sols ens fan pensar que som lliures i il·limitats (en certa mida), sinó que ens ho mostren. Moltes coses deixen de ser una quimera en acostar-se a l’aigua de la mar, olorar-ne l’essència, sentir l’onatge, fondre la mirada amb l’horitzó imprecís… (“Veles e vents han mon desig complir…). A l’estiu hi ha un altre ingredient: els cossos estesos, o jugant, o dansant, o nadant… Cossos quasi nus… Però en fi, com deia aquell, qualsevol paisatge és un estat de l’ànima. Sempre és una projecció –o té alguna cosa de projecció.
Que els reixos vos deixen moltes coses!!! [sobretot il·lusió]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tens tota la raó, Enric. De vegades, tan ensinistrats com estem a les maquinetes, no ens adonem que la natura ens pot brindar també moltes felicitats. Arribarà el dia que no serem capaços ja de mirar l’horitzó.
Que els reixos vos porten també molts regals, a tu i a Ximo!
Juli