A tall d'invocació

Un dissabte d’agost, a  les set i mitja del matí, va arribar Vippan. Contra el que fa pensar el nom, Vippan és sueca; i d’una Suècia rural, plena de boscos, llacs i, a l’estiu, de mosquits. Volia caminar les primeres hores del dia i li vaig proposar de fer el recorregut Gines-Xirles. Açò deuen ser, pam amunt pam avall, uns cinc quilòmetres d’anada, i el mateix de tornada. L’itinerari va ser un encert no sols per la distància raonable, sinó perquè el camí és pla i travessa uns pinars frondosos.

Amb Vippan vam parlar de qüestions diverses, però sobretot de la seua faena (es dedica a fer excursions amb turistes suecs a peu per diverses comarques com aquesta). Ara estudia fer una ruta pels castells moriscos: Tàrbena, Serrella, Confrides-Benifato… I el seu propòsit és fer alguna per ací, per Gines, en florir els ametlers. (n’hi ha més)

Vam passar per Ferratget, després per Massatava: a la dreta, serra amunt, teníem el perfil rocós del Comptador i el racó de les Tovaines; més avant, el Salt i trossos del Cabal i del Ponoig. A l’esquerra, pinars i una balconada penjada sobre Callosa. En tot el camí no vam veure a ningú, tampoc no hi ha cases (ara, uns noruecs n’han fet una, dedicada al turisme rural). La tranquil·litat va ser absoluta, a despit de ser un camí fressat i freqüentat. (Dic camí, però no és cap camí de ferradura, més aïna una carretera de terra).

A la tornada, a mitjan camí, vam fer una aturada i vam menjar fruita fresca, dàtils… Vippan és partidària de caminar en silenci: una forma de situar-se en el present i bandejar el passat i el futur. Aquell dissabte, però, no ho vam fer: teníem moltes coses al pap. Amb tot, una part del camí vam estar acompanyats d’un silenci transparent. Semblava que les paraules se les havia emportat el llebeig. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!