A tall d'invocació

M’agrada el cinema que fa Jean Becker i ací he glossat més d’un dels seus títols: Conversaciones con mi jardinero (2007) o Mis tardes con Margaritte (2010). Ahir vaig començar la primera vesprada de l’anys amb la pel·lícula Mi encuentro con Marilou. Es tracta de la història d’un pintor que travessa una crisi existencial. Abandona la casa (la dona, els fills, els néts) i pega a fugir… Es troba amb una adolescent que porta moltes ferides: la seua mare l’ha tirada de casa, té un padrastre que la maltracta a ella i a la seua mare… 
    L’encontre serà una font d’energia per ambdós. Ell, obsedit en ell mateix, entotsolat, connecta amb una realitat que li fa sentir que és viu, que és un privilegiat (amb una obra pictòrica reconeguda i una família al seu voltant que l’estima) (n’hi ha més)  

    Però és prou això? Diposar d’un medi favorable, ha de fer-nos sentir bé? Els personatges de Becker són, en diversos casos, pintors. No sé si això afegeix alguna cosa. Un creador és una persona obsedida en una aventura de coneixement, de descobriment de coses noves. La curiositat –de la forma que siga entesa– és nuclear. I què ocorre si les ganes de fer coses s’obstrueixen? Si els estímuls desapareixen? Un faedor és, en certa manera, un mendicant que ha de buscar quotidianament estímuls. I què passa quan no els troba?
  Necessitem omplir el dipòsit. Aquesta és la sensació que em trasllada cada pel·lícula de Becker. I com fer-ho? Doncs amb un redescobriment d’allò bàsic. El cordó umbilical sempre és el mateix: l’amor a la vida. Cada personatge en crisi connecta amb aquest llegat a través d’algun personatge: el jardiner, Margaritte i, ací, la jove adolescent. Després, carregat d’energia, ja pot tornar al solc i continuar fent el que feia.  El leitmotiv dels personatges de Becker és la recerca d’una atmosfera que els permeta seguir respirant. El reclam d’un oxigen que dote de profunditat la vida.