A tall d'invocació

El periòdic Público, cada diumenge, va acompanyat d’un llibre sobre pintors. El diumenge passat en va eixir un sobre Matisse. L’autor de La dansa és un dels meus pintors predilectes. El llibre m’ha refrescat molts aspectes de la vida de l’artista i també qüestions de poètica, alguns dels seus motius … com ara la dansa. Molt bé. Hi ha una cosa en Matisse que m’agrada molt: la seua pintura és reconfortant. És complaent. Va pintar, el 1906, “La joia de viure”, dos anys abans que Picasso pintàs: “Les senyoretes del carrer d’Avinyó”. I el 1910 La dansa. Mentre Picassó feia lletgisme, Matisse pintava quadres rememorant la fase edènica de la humanitat. El món del primer evoca la part mecànica i estrident, i lletja, de l’home, com una màscara de tribu indígena; el segon, en canvi, es llençava a l’aventura de recordar el paradís, la pruïja joiosa. (n’hi ha més)  

A les “Notes d’un pintor”, Matisse va fer una declaració de principis a la qual es va mantenir fidel tota la vida: “Somie amb un art equilibrat, tranquil, pur, el tema del qual ni siga inquietant, ni pertorbador, que hi arribe a tot treballador intel·lectual, tant a l’home de negocis com a l’artista, que servisca com a remei mitigador, com a tranquil·litzador cerebral, quelcom semblant a un bon silló que servisca a l’ésser humà per a descansar dels seus cansaments físics”. En efecte, hi ha la correspondència més absoluta entre el que defensa i el que pinta. La seua obra és dolça… Del diàleg entre els colors i les formes es desprén un candor especial; les contorsions d’éssers dansants evoquen el bategar còsmic… alegria, dinamisme. No s’aspira al plaer, sinó a la joia d’existir, a participar del misteri del món… L’únivers hindú, Shiva, amb la seua força potent, és al darrere de quadres com ara “La dansa”, amb colors bàsics intensos i cossos en moviments harmònics que celebren la poesia secreta de la vida…       

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!