Història d’un entusiasme. Nietzsche i la literatura catalana de Joaquim Espinós (Pagès editors) és un bell recorregut pels escriptors catalans, des dels modernistes fins alguns actuals, que han sentit –d’una manera o d’altra– una fascinació per l’autor d’Així parlà Zaratrusta. De fet –crec que no podria ser d’altra manera– es tracta d’autors que han estat objecte d’ una seducció entusiasta. I dic que no podria ser d’altra manera, perquè l’autor germànic o bé agrada –de forma superlativa– o disgusta, però no acostuma a deixar indiferent ningú.
“Existeix, en la història cultural d’Occident, un abans i després de Nietzsche”, és la primera frase de llibre i, certament, ens situa amb eficàcia al bell mig de l’aventura exploratòria. La primera estació serà la que ocupen els autors modernistes, amb Maragall o Dídac Ruíz, entre els amfitrions més destacats; després en vindran molt altres, i en escriptors com Pla, Puig i Ferreter o Llorenç Villalonga hi trobem les petjades més pregones. (n’hi ha més)
El darrer capítol inclou escriptors com Enric Sòria o Joan Garí. El llibre presenta un trajecte ple de parades espaiades en el segle XX–unes més llargues, altres més curtes– però totes interessants. L’autor té una habilitat expositiva considerable: és sintètic i eloqüent; és capaç d’espellucar, amb subtilesa, qualsevol ramell d’idees, sense caure ni en divagacions, ni especulacions denses.
La fascinació de Nietzsche rau en el seu estil, ens diu l’autor, poètic i lúcid, però: és clar!, també amb els temes crucials que aborda, altrament ens resultaria, a hores d’ara, indiferent. Per descomptat que l’astre neitzschià ens porta al bell mig de la postmodernitat: des de la fragmentació a la deconstrucció…[tot acaba en “ó”] I abans que qualsevol altra cosa certifica la mort de Déu, amb tot el que comporta. Nietzsche és la primera gran inflexió de la modernitat –ens recorda l’autor. I denuncia la usurpació de què va ser objecte pels nazis. Tot i que el viatge té punts controvertits, perquè l’ambigüitat ha fet de N. el que cada època i, molta gent, en necessitava…. bé està celebrar l’embriaguesa dionisíaca que es flaira al llarg del llibre. Al capdavall es tracta d’un entusiasme, un entusiasme encomandís.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ja sabeu que Joan Fuster no sols s’apartava dels nietzscheanisme, també ridiculitzava als que ell apel·lava com a “nietzscheans de poble”, però el cas és que el discurs postmodern s’ha atiat i reavivat des de les ciutats i metròpolis com París i, amb això, convé recordar –tal com s’ha dit– que la traducció francesa d’un Joan Fuster que admirava els assajos de Michel Montaigne i practicava el volterianisme des de Sueca estant, pot semblar — si em permeteu l’adjectiu– una mica “retroguardista”; aprofite l’ocasió per a felicitar a Joaquim Espinós per aquest estudi tan original que segur que serveix per a ubicar la literatura catalana en la perspectiva del segle XXI; m’agradaria deixar-vos anotat que hi ha altres precursors de la teoria postmoderna a finals del segle XIX, per exemple, el sociòleg jueu-alemany Georg Simmel, que posa èmfasi en l’anàlisi del consum, les identitats culturals, el punt de vista de l’out-sider, la filosofia dels diners i la vida urbana (la seua “Sociologia” en dos toms està traduïda al català des de fa un bon grapat d’anys); tot això de la postmodernització i els substantius que acaben en “ó” (també n’hi ha que acaben en “-itat” i “-isme”) segons Jürgen Habermas és un discurs de “radicals esquerrans aliats amb la dreta”; però siga com siga, més enllà de les connotacions ideològiques, les erudicions i reflexions de Deleuze i Guattari segueixen semblant-me molt inspiradores, pel seu instint de llibertat.
Jo també felicite Joaquim Espinós (deu ser un llibre força interessant, el seu), i després de llegir el comentari de theoreia, no m’atrevesc a dir res, semblaria una ínfima formigueta, només comente la inquietud, el neguit que m’ha produït sempre la idea de l’etern retorn.