A tall d'invocació

La casa que vull ha suscitat ressenyes i comentaris diversos. N’oferisc uns quants. Pel que fa als blogs, han aparegut comentaris a Novesflors  i al de Vicent Brotons. A banda del text més llarg i minuciós de Joaquim G. Caturla: “La serenitat crítica d’Enric Balaguer” que podeu llegir en l’arxiu adjunt.
    Hi ha hagut molts –però molts– comentaris en conversa i també per escrit. He recollit una petita antologia amb mitja dotzena de comentaris (alguns ben crítics, eh!). El comentari més detallat va ser el que m’enviava un bon amic, però també gran escriptor: Miquel Pairolí, en una carta que podeu trobar en  desplegar el post. 
     Joan Garí ha dedicat un article en la secció crítica de la revista El Temps (22 de setembre 2009, p.87):”Nàixer, somiar, morir-se (i haver-ho escrit)” que podreu trobar en el blog L’ofici de lector d’ací uns dies.  I ja n’havien parlat abans Martí Domínguez a “Històries naturals”, també a la revista El Temps (2 de juny 2009, p.26) i José Ramón Giner: “El escritor de diarios”, a Información (28 de maig 2009).

                                                            Quart, 22 d’agost de 2009 
Benvolgut Enric,

         He passat algunes tardes d’aquest agost tan calorós i tan pesat, a casa, a l’ombra dels aurons, llegint el teu diari. Aquesta lectura m’ha fet aquestes tardes molt més agradables, sens dubte. No diré pas que sigui una lectura refrescant, aquell tòpic, però sí que és una lectura estimulant, que activa el pensament, les idees, i això ajuda a respirar i a viure.

     De La casa que vull me n’han agradat diversos aspectes. Te’n diré tres o quatre. Davant de tot, els textos més pròpiament narratius, aquells en què la descripció i la reflexió es reuneixen a l’hora de retratar una persona o de relatar un fet. El text dedicat al teu pare, per exemple, al seu envelliment, o a d’altres persones, com el veí Llorenç, o a les reunions familiars. Posaria tot seguit els textos sobre la soledat –el de la pàgina 123 em sembla perfecte, impecable– i la vida solitària. Hi afegiria després les reflexions i els apunts sobre la situació de la llengua i sobre la transformació del paisatge i de la sociologia del país –que em sembla que tot va lligat– i encara hi posaria els textos dedicats a la feina docent i a la personalitat, costums i actituds dels estudiants actuals, però també dels professors. En conjunt, ni del uns ni dels altres, no en resulta pas un perfil gaire afalagador.

            El teu diari té una cosa molt important, i que em penso que els diaris han de tenir, que és un fil narratiu. Al últims anys s’han publicat diaris que sovint semblen una acumulació d’articles o de petits assajos. Penso, per exemple, en un de Ferran Garcia-Oliver que es diu El vaixell de Genseric. Per aquesta raó no em va agradar gaire. Em sembla que aquest no és el tracte. El teu té una unitat, atorgada, no solament pel pas de les estacions, sinó, sobretot, per la casa nova, que es va fent i que vas ocupant a mesura que creix el diari, i per un paisatge, per uns indrets, que el lector va coneixent mitjançant les teves descripcions i les teves caminades. Això, la casa, el paisatge i el pas del temps, a través de l’experiència, els criteris i l’escriptura de l’autor –que així va elaborant un autoretrat– és el que atorga aquesta coherència que m’agrada trobar en els diaris.

 Per a un lector com jo, hi ha, a més, una qüestió de complicitat generacional, per dir-ho així, que em permet de sentir molt properes algunes de les teves reflexions. Un exemple: el que dius a la pàgina 34 sobre la fe en les paraules, que havia existit en la nostra joventut, que ens va empènyer a la filologia, i que hem pogut contemplar com s’anava perdent. És exacte. Per a mi això és evident i molt ben vist. I dolorós. A algú de vint anys potser li costarà comprendre-ho i no hi donarà gaire importància, però jo, que escric cada dia en català a El Punt, sí que sóc ben conscient que tant el gust per la paraula com la nostra llengua en conjunt van a contracorrent en aquest món d’ara. I ho lamento. Però, bé, es tracta d’anar remant, mentre puguem, no? 
      En fi, Enric, et felicito per aquest llibre tan interessant i t’agraeixo, com a lector i com a parlant i escriptor en la llengua que compartim, que l’hagis publicat. Una forta abraçada.
                                                          Miquel Pairolí

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!