A tall d'invocació

He llegit amb fruïció Mal d’escola, de Daniel Pennac, tota una història de superació personal. També és l’autobiografia fragmentada d’un ensenyant vocacional. Vocacional perquè de l’escola, de bell antuvi, en va ser un damnificat: un xiquet amb una discapacitat que afectava a l’aprenentatge de les llengües. El repte va ser poder superar-se i esdevenir un professor i un escriptor de renom internacional.   
      Estructurat en capítols breus, Mal d’escola va presentant aspectes biogràfics, anècdotes escolars, situacions de crisis a l’aula, i n’ofereix reflexions. L’autor, més que receptes màgiques, tracta de buscar punts de partida diferents; diferents sobretot als discursos victimistes dels mestres actuals.  (n’hi ha més) 

Al llarg de la meua vida he vist com la societat ha passat de considerar el de mestre (o el professor) com un dels oficis més bonics, ben pagat i amb prestigi, a trobar-me amb què és la faena que ocasiona el major nombre de baixes laborals per depressió. Jo mateix he passat per  una escola, on el mestre, o la mestra, era un ésser agressiu sense compassió, ni empatia, a una escola on cal que el professor es protegisca de les agressions físiques i, sobretot psicològiques, dels alumnes. D’alguns alumnes, és clar!
   M’han resultat especialment atractives algunes observacions de Pennac, com per exemple la que fa sobre aprendre textos literaris de memòria. “El saber –diu– és carnal en primer lloc. El copsem amb les orelles i amb els ulls, i la boca el transmet. És cert que ens ve dels llibres, però els llibres surten de nosaltres. Fan soroll, els pensaments, i el gust de llegir és una herència del gust de dir”. Una altra qüestió és la proposta de fer que l’alumne s’avorresca. L’avorriment com a programa, en una societat que té la distracció i l’oci elevats a un d’altar, té un punt revolucionari.
     Crec que com a ofici, el d’ensenyant és totalment vocacional i sense un mínim d’il·lusió la tasca esdevé una tortura i un impossible social. En un context on no es garantisca el respecte a les persones, i on no regne la cultura de l’esforç i la solidaritat, tot mestre està condemnat a ser blanc d’agressions, de desconsideracions i d’insatisfaccions. Ja pots xiular que si el burro no vol beure… Però és que, a més, l’ensenyant és una mena d’apòstol que transmet allò que és abans que allò que sap. Tot plegat molt difícil, perquè és una exigència d’autenticitat.