A tall d'invocació

 Us convide a celebrar el nou any amb el poema “Ran de terra” amb què Manel Rodríguez-Castelló enceta el poemari, Estranyament, premi Ausiàs March de Gandia. El títol remet a uns versos d’Antonio Gamoneda que trobem a la primera pàgina: “Vivir es extrañeza, descansar en la cólera.
                larvas esclarecidas
               liban en nuestras venas.
               Vivir
               es extrañeza”.

Ran de Terra
           “El pitjor és allò que hom oblida” E.M. Piera
Una almosta de fang vam preservar
del país de cada exili. Nus terrissaires
removien la secreta llum de l’àmfora.
La pluja lenta percudí
els tambors de l’aire
amb els seus arpegis de plata.
Els líquens pintaven ocre als boscos
i respiraven els bedolls des del centre
de la seua transparència.

Uns cudols de la vora del riu,
una almosta de paraules,
abraçada als roures la nostra fraternitat
sense esperança.
Per un enyore que dúiem enganxat
als ulls d’argila i sarment,
d’oli i d’espart, de fusta i sègol,
de pedra. De terra i de pedra.
La clau rovellada empenyé el xerric del temps
rere les portes i les finestres
que somiaven l’avenir
vam obrir de bat a bat.   (segueix)  

Quin desgavell d’arams
ens havíem privat del tacte, quanta confusió ofega el mot
i la mirada, quins murs d’oblit
vencia la tenacitat de la memòria!
Exiliats del país, exiliats de la terra.
En l’opaca permanència del plàstic,
en nínxols de ciment
construïts per a l’insomni de l’urani,
sumant dígits en una glopada d’abismes,
en la pressa suïcida dels rellotges, atrapats en asfalts
de pena negra.

Vaig tornar a l’aire, lliure,
a la llum incandescent de primeres matèries,
vam tornar a les mans,
als cabells d’arrels de l’estimada.

              Manel Rodríguez-Castelló, Estranyament, Barcelona, Edicions 62.