A tall d'invocació

El monstre amable és el darrer llibre de Raffaele Simone i porta com a subtítol: “¿El món s’ha fet de dretes?” El llibre no està en català (que jo sàpiga) però em ve de gust traduir el títol. I quin és el monstre amable? Doncs el que ell anomena la “neodreta”. Una dreta que no és una evolució de la dreta tradicional i que ha creat una manera de fer incisiva i pràctica en el món Occidental.
   Vegem. La neodreta, a parer seu, és una mena de cultura, més que un partit o una ideologia, que s’estén com una taca d’oli de manera imperceptible i difusa (sobretot a través dels mitjans de comunicació); posa en circulació valors (l’enriquiment personal, radicalitat, despotisme, disfressats de fermesa), és favorable a la privatització (escola, universitat, correus, sanitat, serveis de 3ª edat…); i es guia  –s’alimenta– de l’expansió del consum (com un mannà que satisfà tothom ), encara que en siga una promesa. (n’hi ha més)   

La neodreta, seguint l’anàlisi de Simone, és populista i antipolítica. Defensa “el que vulga el poble” encara que això estiga contra la llei. Recordeu allò que com que el PP havia guanyat, Camps estava legitimat per a fer el que volguera? 
   Per a la neodreta, el poble i la societat són simplement clientela (a la qual també es pot explotar). I pren la forma d’alegria, desenfrenament, diversió, sexe, crèdit fàcil, vida abundant… d’ací que l’anomena “el monstre amable”. Explota la por, però té necessitat de fer pensar que el món està bé, que és feliç (consum, vacances, entreteniment…). Menysprea la cultura i la creativitat, per a què ser creatius? (potser faça eixir gent que pense per ella mateixa –gent indòcil). Es tracta de persones falsament tolerants, manipuladores  que ataquen l’adversari no dialècticament sinó denigrant-lo, mitjançant la persecució social, fins a l’escarni….  
    L’anàlisi de Simone és força lúcid, quin dubte hi ha? No és necessari estar d’acord amb ell en tots el punts (defensa coses molt discutibles, com ara un posicionament contra la qüestió palestina). Però sens dubte, encerta de manera rotunda a l’hora de descriure el que de forma amagada circula pel nostre entorn. Es tracta de coses que sabem i percebem, però no podem fàcilment designar, conceptualitzar, interpretar. Ah! res, per no fer-ho més llarg, escriu amb un llenguatge directe, una gran agilitat expositiva, i sense caure en divagacions etèries, ni en rigideses epistemològiques.