A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
El missatge de la terra: “És terra” de Toni Ferri
La casa de cultura de Callosa d’en Sarrià acull l’exposició:”És terra” de Toni Ferri. Es tracta d’una sèrie d’instal·lacions sobre la terra que ens la fan veure de forma ben diferent al que és habitual. Com tot bon art, ens fa transitar noves sendes. Les peces són senzilles i la sintaxi “escènica” mínima, tot i que juga un paper important.
Com que sempre mirem la terra des de dalt, l’autor en convida, primer que res, a canviar la mirada i fer-ho des de baix. La terra exposada mostra una diversitat cromàtica, de textura, de composició força destacada. Les vetes de la terra presenten colors (tindran noms tots el colors?), inusuals, cridaners, com senyals d’un reg sanguini còsmic. Certament, no treu originalitat a pintors com Tàpies o Barceló, però en alguns moments fa pensar que no han inventat gran cosa, sinó que han copiat senzillament el que han vist. (n’hi ha més)
La relació entre l’home i la terra s’escenifica a través de la diversitat de posicions d’un “homenet” que mai, pràcticament, hi harmonitza: bé està al costat, dalt, mig enfangat o pensant profundament què fer-ne… I el primer pas, con el viacrucis dels nostres temps i de la nostra terra, és una peça al·lusiva al mercadeig de la terra, sobretot, a través de l’acció constructora: el terrorisme del ciment (les paraules són meues) que ens assetja amb urbanitzacions i camps de golf.
Hi ha quadres matèrics, hi ha columnes que enllacen el subsol amb el cel, hi ha un aparadors de la diversitat de la matèria. I l’última peça és una mosaic de terra amb aire de mandala que du incorporat un espill. “Mirant la terra, ens mirem”, ens diu. La mirada de l’artista ens porta a capbusar-nos-hi. La terra no pensa, la terra existeix, és i punt. Per una altre costat, ens lliga a uns orígens i ens recorda la consonància orgànica, viva, de tot el que és matèria.
No puc deixar de recordar, El valencians i la terra, un estudi d’antropologia social de Joan Francesc Mira, que va ser un dels primer títols que vaig llegir en català. La nostra relació, la dels valencians, amb la terra ha estat sempre directa, afectiva –també productiva. Però no hem deixat de parlar de la terra, com a sinònim de pàtria. “Defensem la terra” era equivalent a “defensem la pàtria”. L’exposició de Toni Ferri no va per aquest camí, només ens recorda la seua essència i diversitat, l’apoteosi del seu punt orgànic. D’alguna manera –amb una dialèctica de respecte còsmic– l’eleva a força sagrada.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amic Enric, és molt el que dius de la meua expossició-instal-lació i t’ho agraeixo pel tractament tan exquisit que en fas.