Estic llegint, amb deler, Conversaciones con un amigo, d’Alberto Manguel. Enmig d’aquesta turbulència de campanya electoral he tingut uns moments extraordinaris de tranquil·litat amb les paraules de Thich Nhant Hanh, per un costat, i del Manguel, per un altre. La conversa d’aquest amb Claude Rouquet és un repàs de la seua vida, des de la seua infantesa com a fill de l’ambaixador argentí a Israel, passant pel seu contacte amb Borges, amb qui va exercir de lector.
En un moment donat, Manguel compara les reunions de dos cercles intel·lectuals: el de Borges, Bioy Casares i Silvina Ocampo, a Buenos Aires, i el de París amb Roland Barthes, Severo Sarduy i François Wahl. (n’hi ha més)
En el segon, observa Manguel, no hi havia, ben bé, converses. Hi havia monòlegs. Per tandes, parlaven uns i altres escoltaven. Es tractava de fer un discurs i entrar en escena. “Cal mostrar-se, fer un discurs davant de la cort” –diu l’argentí comparant la situació amb la de la pel·lícula, Ridicule: Nadie está a salvo.
A Buenos Aires no passava res de semblant. Bioy, Borges o Silvina Ocampo conversaven: “construïen quelcom amb diverses veus, que no pertanyia a cap dels participants, que formava part de l’instant i no pretenia quedar inscrit a cap lloc”. La diferència d’actitud m’ha portat a pensar una infinitat d’idees, de gestos, de situacions de personatges del meu entorn… Tots, quasi sense excepció, monologuen –monologuem– i no conversem. No hauríem de posar en pràctica l’aprenentatge de la conversa? Com fer-ho?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!