A tall d'invocació

El nous mitjans, com ara este, el bloc, dóna pas a una escriptura de factura diversa: pot ser d’opinió, d’assaig acadèmic –o pseudoacadèmic–, de crítica literària, d’anotacions íntimes, etc. En molts casos, el gènere més pròxim és el del diari. Aquest és el cas de Bogeries meues de Soledad Pérez que ha estat escriptora des del 2007 al 2013 d’un bloc del qual ara ha fet una selecció de textos i els ha publicat en llibre.
     I què tenim a Bogeries meues? Doncs, el reflex de la vida d’una jove, primer estudiant i, després, mestra, en la seua quotidianitat. El llibre és el reflex d’allò que podríem definir com la vida ordinària: l’activitat als carrers, als supermercats, a les tendes, als bars, a la faena, a l’escola amb els xiquets… I també la de casa: menjars, encontres familiars, records de parents, anècdotes… (n’hi ha més) 

L’escriptura de Soledad és un refugi, però sobretot un camp d’assaig on ella es queixa, es busca, s’acaricia, recorda o evoca persones i coses, es pensa, es lamenta, s’inventa… Un laboratori existencial, en definitiva. Soledad para atenció en l’entorn: el que sent a la carnisseria, la lletra d’una caçó que escolta, el somriure d’una velleta al carrer, les olors de la tardor a Castalla…tot és susceptible d’entrar en el seu món.
   Hi ha moltes referències musicals. “El que caracteritza, a dia de hui, les ciutats és que tot el món porta música a l ‘orella” –escriu en un moment. En efecte. Ella n’és una gran consumidora: Calamaro, Sabida, Celtas Cortos, La Gossa Sorda… A través de melodies evoca moments i situacions, estats d’ànim o fantasietja.  
   La de Soledad és una escriptura directa i transparent, que fa un efecte d’immediatesa absoluta: com si algú conversés amb nosaltres. Aquest senzillisme és de totes totes un dels seus grans mèrits. Ho assenyala Josep Lluís Rico en la  introducció del llibre –feta amb gust i perspicàcia. D’escriptor a escriptor, el prologuista subratlla els sabors inèdits en aquest “fresc  de la quotidianitat” com l’anomena.