Un poema a la manera d’Estellés. Aquest és l’efecte que m’ha fet en llegir-lo.
No m’ho esperava gens. Ella cantava
una cançó de Cohen i em va besar de sobte
i vam seguir besant-nos molta estona
com revivint uns versos de Catul
que cap dels dos encara coneixíem.
Després, jo ja sabia que en acabar la nit
faríem l’amor tot dos, sense perquès.
La vesprada era llarga i berenàvem
i anàrem al cinema, amb els companys de curs,
i més tard a sopar, i férem una copa
i vàrem parlar molt d’això i d’allò,
i ella mirava, i comenatàvem, tots,
d’esma el sentit del film, i la política,
les cançons de protesta, la llegenda postergada,
les gràcies de Fellini i la mitologia
(me’n recorde de tot: hi sóc, ara mateix,
en aquell bar perdut, amb l’aplom impossible
de qui sap que, en el fons, els jocs són fets,
sostenint la mirada mentre em crema per dins).
I la nit va arribar a poc a poc
amb una indiferència irreverent
i ens vàrem quedar sols.
Va ser llavors la primera vegada
que vaig saber que un cos ho aboleix tot,
l’esperança, el neguit i la memòria,
el temps i la rencança de ser sempre el mateix,
com un regal que enclou a dins la torna
d’una dondemnació: la capsa de Pandora
oberta en carn, en àsnia, en tremolor
dels alens a l’uníson, música innominada
que no s’autra mai, que desconeix la mida
perquè la carn vol carn, i aquesta fam,
un colp s’ha despertat, no s’apaivaga.
Va ser llavors, llavors i allà, que el món
deixà de ser senzill de colp i volta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!