A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
“Als matins a ciutat”
Ara i adés, em ve a la memòria la vida barcelonina que vaig dur durant els primers anys de la dècada dels vuitanta. La ciutat, a l’hivern, em queia al damunt: humitat, pluja, foscor… els passadissos del metro llarguíssims i poblats de gent, de vegades, patètica, d’altres, atrafegada i solipsista i sempre anònima caminant de pressa. La ciutat matinejava, traficava, movia cotxes, vagons de metro carregats de gent… El perfum d’aquells anys està fet de fragàncies diverses, però hi destaca l’aroma de la soledat, de la incomunicació.
Un dels records matiners d’aquells anys –en concret del darrer any que hi vaig viure– el tinc lligat a un disc de Raimon que ara he recuperat gràcies al Reis Mags (com veieu, s’han avançat). Hi ha les cançons “Com un puny”, “Fou un infant”, “Entre la nota i el so” o el “T’he conegut sempre igual” (dedicat a Gregorio López Raimundo), però la que em va activar les neurones de l’ànima i les ganes de viure va ser “Als matins a ciutat” (n’hi ha més).
Als matins a ciutat parla de l’inici de la jornada: “Als matins, a ciutat, quan l’aigua es queixa”, del soroll somort de cotxes i autobusos, de veus rogalloses. Raimon recrea líricament les olors, els sons i els paisatges urbans. Metro inclòs: ple de baf i amb gent amb cara de filòsofs. L’impuls melòdic és, però, animós, ascensional. La veu de cantant és estentòria. Al mig de la cançó, com el rovell a l’ou, hi ha càpsula filosòfica:
Cada moment es viu amb la renúncia
d’altres moments que no vindran mai més.
Ho has sabut sempre i ara també ho sents:
groc és el temps de totes les nostàlgies.
Aquesta melodia em va acompanyar moltes matinades humides de l’hivern barceloní. Costel·lació de carícies energitzants, embriaguesa de metall i de roques… La força secreta de la veu de Raimon connecta amb els ramals tel·lúrics més pregons: és la veu d’un pare, profeta. Cada cançó és un conjunt de pensaments dansant enjogassats. I de vegades s’injecten directament a les venes de l’ànima, a través del crit…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Certament, Enric, “el groc és el temps de totes les nostàlgies”, segurament has aconseguit descriure el meu estat d’ànim. Possiblement, aquest hivern lluny d’Alacant, hem torna pensatiu i nostàlgic.
La manera que tens d’expressar el teu imaginari hem trasporta als meus anys d’universitari, encara que només siga un instant virtual fugaç.
La ciutat on ara habite, Donostia, és un lloc on la gent hi viu i puja al topo (aquí el metro està, encara, en construcció) “amb cara de filòsof” com tu dius, i la pluja, el txiri-miri, hi cau de forma constant.
Una abraçada i bon any 2011,
David Navarro Fayos.
Els matins de ciutat de Raimon poden ser els que ell mateix viu; casa seva és ben cèntrica, dins Ciutat Vella, un racó que m’agrada molt.
Els meus matins de ciutat són brillants i nets. El meu barri és un poble dins de Ciutat. Hi han moltes Barcelones. Groc, sí, és temps de nostàlgies ….
Jo també li dono les gràcies als teus reis mags i al Raimon. preciós…un dels escrits teus que més m’ha agradat. De com Barna ets tu, sóc jo, és als ulls de qui la viu. Felicitat al 11. Carme