“Diccionari per a ociosos” de Joan Fuster, cinquanta anys

Ara fa cinquanta anys que va aparèixer Diccionari per a ociosos de Joan Fuster. Era l’any 1964 i l’autor feia poc que havia publicat Nosaltres, els valencians i, sobretot, El País Valenciano, que va suscitar reaccions irades i va fer que la seua efígie fos cremada en falles. Es tractava d’un autor encara jove que presentava una obra d’una maduresa inusual dins del camp assagístic en una literatura —recordem-ho— que vivia entre la clandestinitat i la censura, la postergació acadèmica i la marginació social.

Al Diccionari per a ociosos l’autor fa un repàs dels grans temes dels segle XX: el paper de l’intel·lectual, la justícia (en casos com l’Holocaust), la idea de progrés, la de nació i de nacionalisme (ell apel·la al vell terme nacionisme); al costat també de temes de sempre com ara el sexe i l’amor, la creació artística, l’atzar… El títol concita a maridar l’”oci”, el divertiment, amb el “diccionari”, ço és el saber rigorós, liquat, sintètic. I en molts moments ho aconsegueix. Però el de Sueca, és un escriptor gens diletant, la seua prosa és matèria greu, tesi, argument. Com ha dit un altre assagista, Enric Sòria, Fuster té un ideari prosensual, però la seua prosa deriva envers  l’engranatge dialèctic: si té mal de queixals, fa una apologia de l’aspirina, no s’entreté a contar-nos les sensacions que li produeix al seu cos.

Joan Fuster, com han fet els grans mestres de l’assaig, s’hi posiciona sobre el món: diu la seua sobre els grans temes de la condició humana i sobre l’escriptura; ho fa amb una estranya combinació d’erudició i d’enteniment; amb unes frases de contundència lluminosa que tanmateix aposten pel matís, per regular una informació que hi desfila de manera adient i llisca artísticament en una sintaxi fulgurant. Fuster té la màgia dels grans, dels clàssics. De fet, si després de cinquanta anys el llegim amb entusiasme tenim la prova que ho és. Però sobretot, com defensava George Steiner, Diccionari per a ociosos és un clàssic perquè en llegir-lo més que interrogar-lo, el que ocorre és que ens interroga a nosaltres. Certament, l’obra de Fuster ens convida a dir la nostra, ens mira al gairó i ens pregunta: “i tu què en penses?”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *