A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Pius Alibek, “Arrels nòmades”
Ha estat un bestseller i sens dubte s’ho mereix (cinc edicions de febrer a juny d’enguany). El llibre de Pius Alibek, Arrels nòmades, és la història de la vida de l’autor, des que era xiquet fins que fa iniciar el viatge cap a la península, a principis de la dècada dels vuitanta. La gràcia del llibre és que ens conta les peripècies d’un xiquet d’Iraq, cristià (assiriocaldeu) de llengua aramea, que va viure la infantesa entre un poble del nord, d’on procedia, i una ciutat del sud: Bàssora. I, després, part dels estudis (primer a un seminari catòlic, després a la universitat) els va fer a Bagdad.
El llibre guanya a cops de senzillesa i d’exposar una vida en el que per a nosaltres és un país llunyà i que té certa aureòla mítica. Però, fonamentalment, és a través d’enfilar un relat transparent, directe, senzill i humà –humaníssim. (n’hi ha més)
Pius Alibek ens relata els desficis d’un xiquet trapasser, ple de curiositat i de rebel·lia. Després els d’un jove desafiant –sempre en oposició al partit del poder Baas– encuriosit, amant de la literatura, hedonista…
De totes les experiències que relata al llibre, les del període del servei militar són les més colpidores. Alibek va passar dos anys en una unitat formada per cinc soldats enmig del desert. Les experiències que contà són intenses: amb la immensitat del desert, amb les turmentes d’arena, amb les pluges diluvianes, amb ramats de camells i de gossos… Els avatars amb un gos, Tiger, són, així mateix, novel·lescos. Arrels nòmades té alguna cosa de relat heroic (una mescla de títols en vénen al cap). Més difícil d’explicar és la manera amb què ens sedueix la prosa del llibre. Semblen un conjunt d’esborranys sensitius amb una màxima expressivitat i amb un mínim de recursos retòrics. Tot plegat un llibre fabulós.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“Arrels nòmades” ha estat un dels millors llibres que he pogut llegir enguany, un relat que et capta de la primera pàgina a l’última amb històries personals normals, però explicades amb gràcia i senzillesa. Un grandíssim llibre, sí senyor.
En prenc nota.
Vaig llegir una entrevista a Pius Alibek publicada al suplement dominical del diari El Punt, i en vaig quedar fascinat.
En prenc nota, del llibre. El tenia en ment. Miraré de comprar-me’l.
Vaig gaudir molt de la lectura d’aquest llibre i després vaig aprofitar per anar a sopar i conèixer l’autor al seu restaurant de Gràcia. Crec que és molt bò per a la nostra literatura incorporar gent amb experiències tan diferents i tan ben narrades. Estic d’acord amb l’adjectiu que utilitzes per descriure’l: “fabulós”.