A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Sobre postmodernitat i altres amenaces: Joan Garcia del Muro, “Menú del dia: carn de canó”
El nou llibre de Joan Garcia del Muro, Menú del dia: carn de canó, que porta com a subtítol:”Set estudis sobre metafísica del consumisme”(publicat per Pagès Editors, Lleida 2010) és un recorregut, a la clara, sobre alguns aspectes de la realitat dels nostres dies. Al primer assaig, “Metàfisica del consumisme”, l’autor fa una penetrant anàlisi de moment cultural que ha fet de la imatge la base de la comunicació. Si recordem esdeveniments –bèl·lics, econòmics, culturals…– ho fem a través d’algunes imatges. El conflicte d’Iraq ha quedat reduït, al cap i a la fi, a les fotografies de tortures de presoners iraquians per part de soldats americans a la presó d’Abú Ghraib. I també la guerra de Vietnam (recordeu la foto de la nena que corria despullada amb la pell tota cremada?) o la transició a Catalunya (Tarradellas al balcó de la Generalitat proclamant “Ja sóc aquí”). Com afirmava Susan Sontag: “El museu de la memòria és ja sobretot visual”.
Un segon assaig,”Succedanis de la realitat”, comenta les nocions de Baudrillard sobre la realitat i el simulacre. Unes teories primordials sobre aquesta postmodernitat que ens assetja. (n’hi ha més)
Altres capítols s’aproximen a aspectes del nostre moment com ara el descrèdit de la raó il·lustrada, el que denomina:”La síndrome de Cassandra”, sobre la pèrdua de sensibilitat humana a còpia de veure desgràcies televisades. A “De reactors nuclears i educadors”, l’autor fa una crònica àcida de l’actuació dels directius de la central d’Ascó que pren com un índex de la forma de procedir immoral, irresponsable, en la societat dels nostres dies
El llibre –curt, amé, directe– està puntejat d’observacions interessant, de judicis i de conclusions sumarials tan encertades com també algunes desesperançades. Una d’aquestes: “Un cop interrompuda la transmissió cultural i anestesiat el pensament propi, ens quedem sense instruments per fer front a aquest nou despotisme tou, a aquest totalitarisme nihilista que envaeix suaument les societats contemporànies”.
A hores d’ara, considerant bona part de la realitat postmoderna, es fa difícil ser optimista. L’erosió de l’herència divuitesca ens dificulta pensar el moment actual. No sols hi ha la “complexitat” i, aquesta mena de desconfiança, envers el món racional, sinó que hi ha com més va més una sensació estranya de derrota del pensament. Amb tot, cal que passe el temps per veure les coses amb una tranquil·litat i amb una perspectiva adient. De moment, l’hardcore és l’essència gramatical de l’època.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A mi m’agradaria trobar un assaig sobre les possibilitats de l’esperança sense haver d’anar a parar a la Bíblia, que no és cap assaig però parla d’això. Ara bé, en aquests temps, quan l’esperança sembla només una utopia, els filòsofs han agafat el costum de dir que ens hem de resignar a denunciar els motius de la desesperança, sense cap altra opció. La pregunta és: i que més podem dir o fer?