Mandat 1-O: Edificar la República Catalana Independent

(Extret de www.radiocatalunya.ca)

"La qüestió nacionalista: una visió potser desconeguda "

JOAN LLULL

Una recent visita a la Catalunya Nord m’ha permès de conèixer una mica més de prop la situació en què es troba allà la nostra llengua, tant socialment com en el món de l’ensenyament. Parlaré, com a curiositat, de la visió que dóna un dels llibres de text que s’hi utilitzen sobre la qüestió de les identitats nacionals a Europa, especialment als estats francès i espanyol. Es tracta del llibre de segon curs de «Baccalauréat», el nostre batxillerat, d’un institut d’ensenyament secundari de Perpinyà que es diu Jean Lurçat. La primera lliçó del llibre duu per títol «Europa, el puzzle dels estats i de les nacions» i intenta explicar «per què Europa és el continent políticament més dividit». Els 45 estats que la integren es divideixen en «200 grups ètnics», amb una gran diversitat de llengües i dialectes locals».

 Afirma que mentre que «a França l’Estat ha creat la nació, a Alemanya la nació ha creat l’Estat». No qüestiona en cap moment que França sigui una «nació», més aviat la considera «la nació que amalgama els pobles». Hi ha, això sí, una sèrie de «moviments regionalistes amb un seguiment limitat» (la Bretanya, Alsàcia i el «País basc francès») i un sol cas de «nacionalisme regional fort, amb representació política al parlament, intencions separatistes, lluita armada i atemptats»: Còrsega. De la Catalunya Nord, ni una paraula. La lliçó inclou també un apartat que, amb el títol de «descentralitzar (découper) el territori nacional», pretén donar resposta a aquesta necessitat de fer una divisió de França per regions. Aquí s’esmenten -i alhora s’equiparen- les dues tendències: la dels «territoris amb una identitat forta», algunes de les quals «amenacen d’escindir-se»; i la demanda d’alguns de crear «hiperregions», com és el cas de les dues regions normandes.

Pel que fa a l’estat espanyol, que és el que més de prop ens toca, una simple ullada al mapa adjunt sembla advertir-nos de la gravetat de la situació: tres nacionalismes, el gallec, el basc i el català, destaquen per la seva força i pel fet de disposar de representació parlamentària. No cal dir que el basc també és qualificat de «separatista, amb lluita armada i atemptats». Quant al cas català, el primer que crida l’atenció és que Catalunya queda reduïda al Principat. S’ignora per complet el concepte de «Països Catalans», la qual cosa fa que el País Valencià, les Illes Balears, la Franja de Ponent i la Catalunya Nord siguin part dels territoris «homogenis» -ara les cometes són meves- dins els seus respectius estats. Andorra ni existeix. I, per altra banda, es dóna la paradoxa que el nacionalisme basc és qualificat bé de «limitat», bé de «fort, amb representació parlamentària i lluita armada», segons en quina part de la frontera ens trobem. La unitat va, a més, il·lustrada amb la fotografia d’una escola basca de Baiona, acompanyada de l’afirmació que «el nacionalisme regional es tradueix en una revalorització de la llengua local, sovint en detriment de la llengua de l’estat dominant». Tothom sap que això, particularment allà, és fals.

L’estat francès, doncs, inculca als seus futurs ciutadans, ja des de l’escola, la idea que els territoris que l’integren formen una única i gran «nació», a despit d’aquells «nacionalismes regionals» o «etnonacionalismes» que pretenen «escindir-se’n». Es tracta d’un discurs que a nosaltres, per desgràcia, també ens resulta familiar.

Informa: DIARI DE BALEARS