Mandat 1-O: Edificar la República Catalana Independent

Preludi de la Independència.

Carles Muñoz Espinalt, 1992

Capítol IX.

SOBRE LES MOTIVACIONS DE LA VIOLÈNCIA

No podem preveure mai quines seran les

actuacions que tindrà un poble en el seu

esdevenir, si limitem la pròpia visió política a

la simple valoració de les ideologies que ens

proposen i al fred recomptar les mobilitza-

cions socials que susciten, mentre ens

oblidem d’analitzar el caràcter dels homes

que les promouen i el tarannà dels pobles on

voldrien implantar-se.

Llavors es pot viure creient que es té una

concepció científica de la societat i dir o

empassar-se unes barrabassades descomu-

nals que deixen petites les rodes de molí a

l’hora de qualsevol combregar. És un prejudi-

ci molt estès entre els catalans que, natural-

ment, dificulta el preludi de la Independència,

atempta contra el seny i enterboleix el sentit

polític. Per això ?és difícil que cap altre perill

pugui fer-nos més mal? no és d’estranyar si

els nostres enemics, que ens coneixen la

flaca, procuren fomentar-la sense parar.

Antecedents? Ben pocs som els qui pro-

testàvem i molts els qui caigueren en el

parany quan Jordi Solé Tura ?i observeu la

trajectòria reaccionària i espanyolista que ha

tingut? començava el seu llibre E/ catalanis-

me i la revolució burgesa, d’aquesta manera:

«La història del nacionalisme català és la

història d’una revolució burgesa frustrada.»

És així com, entre dues pomposes abstrac-

cions ?revolució i burgesia?, pot tapar-se

l’autèntica manera de procedir d’un poble.

Tan fàcil que resulta definir-ho amb risc i lògi-

ca. Provem-ho?: La història del nacionalisme

català és la història de les persones que amb

més o menys encert, tenacitat, coratge,

decència i talent han maldat per alliberar el

nostre poble de la situació colonial que pateix.

Si no parlem d’homes concrets ?carn i

ànima? en el pecat tindrem la penitència,

perquè mai no sabrem quines reaccions

poden tenir i vers on poden evolucionar les

opinions d’un país. Es mantindrà manso com

l’anyell? S’enfurismarà? Els qui tenen poder

dubten, no els toca la camisa a la pell i en lloc

de sincerar-se cara al poble i demanar-li quin

plebiscit vol, quadripliquen la guàrdia que els

protegeix, fins entrebancar-s’hi de tants que

tenen al voltant. No se’ls suggereix altra solu-

ció: a més por, més policia. Espanya, per la

bogeria de continuar colonitzant-nos, pot arri-

bar a fer realitat el somni d’Hitler: «Un policia

per cada família». Quan es cansarà

Catalunya de pagar perquè la peguin?

Resulta maliciós acusar-nos a vós o a mi, que

fomentem els mals auguris, quan es corren

perills molt greus si no es fa aviat un plebiscit

on la gent catalana pugui contestar, amb un

«SÍ» o amb un «NO», la següent pregunta:

Voleu una Catalunya independent i vinculada

a Europa, bo i separant-se d’un Estat interme-

diari que duplica els impostos dels ciutadans i

dificulta la nostra peculiar vida política?

Com s’encarrila? Ha arribat l’hora de reco-

manar a tots els qui són autènticament

independentistes que s’abstinguin de votar,

en aquelles eleccions que es refereixen a la

pseudo-autonomia que tenim, mentre no

declarin ?de forma prèvia i solemne? els qui

es presenten per a diputats que la primera

missió legislativa que emprendran bon punt

surtin elegits, serà convocar immediatament

un plebiscit, on els catalans puguem decidir si
volem o no ser una nació independent. I, com

és lògic, comprometent-se els diputats a dimi-

tir en cas que, per la causa que fos, el

plebiscit no pogués realitzar-se.

Si no es legalitza i es moralitza per aquest

costat la vida política, es farà molt difícil

enganyar per més temps el nostre poble. No

està pas escrit que els esmaperduts d’avui no

puguin ésser els revoltats de demà. És ago-

sarat voler perpetuar les ambigüitats i

temerari servir-se de la resignació com si,

ella, no tingués en els seus límits psíquics

l’enerbament exaltat. Que se’ns pot distreure

encara més? Justament, quan ens promouen

enlluernadors espectacles per entretenir la

gent que se la té reduïda a un estat d’escla-

vatge o en una simple immaduresa política,

s’intensifica el risc d’una situació de violència,

talment com els infants que són severs per a

mantenir les regles dels seus jocs i se sulfu-

ren amb marcada agressivitat, quan se’ls hi

volen alterar, perquè perceben que la seva

jurisdicció enlloc més té autoritat reconeguda.

Els pobles relegats a una situació d’inferiori-

tat, són molt sensibles i fàcilment perden els

estreps quan noten moltes trampes i fortes

arbitrarietats en les manifestacions lúdiques

que se’ls permet presenciar. I, com més soro-

llós és l’espectacle, més augmenta el risc

quan es manifesta l’arbitrarietat i la trampa.

En contra de tot el que s’ha pensat fins ara,

les multituds no són il?lògiques per sistema.

Tanmateix, s’han descrit com una absurditat

col?lectiva, que no tenen cap sentit, fets com

aquells del segle XIX que han quedat enregis-

trats en la Història a través d’uns mals versos

que se’ls moteja de «romanço de cec»:

La nit de Sant Jaume

de l’any trenta-cinc

hi va haver gran bronca

dintre del torin.

Van sortir set toros

tots van ser dolents

això fou la causa

de cremar convents.

No és pas la primera vegada que un fet així

irromp com un terratrèmol a la nostra terra i

provoca llargues i devastadores conseqüèn-

cies. Relata el canonge Eduard Junyent en el

seu llibre La ciutat de Vic i la seva història els

molts enrenous caòtics que van derivar-se de

la prohibició d’una mena de cerimònia lúdica

que consistia en la missa del dia de la

Candelera tirar les candeles des de la trona

de la catedral, com qui en un bateig llença

confits: aquell n’arreplega i l’altre no, aquí

n’heuen més i en regalen als veïns, uns de’

més enllà s’exhibeixen perquè són destres en

caçar-les al vol. Intranscendència? Tot el con-

trari, car escriu Eduard Junyent: «Foren els

principis de les lluites entre nyerros i cadells,

que esclataren amb tota la seva malignitat

des de que a Vic, el 1580, es produiren els

conflictes derivats de l’ordre del bisbe Pere

d’Aragó que prohibia el costum que hi havia a

la catedral de tirar candeles des de la trona

en la missa de la Candelera.» I, com si res,

no pararen els conflictes violents fins l’any

1634 més de mig segle més tard quan van

«ajusticiar» l’audaç Joan de Serrallonga. De

com foren de sagnants les lluites entre

nyerros i cadells, àdhuc en deixa constància

el Quixot. Recordeu? Quan des d’Aragó

s’encamina cap a Barcelona, després d’un

llarg trescar, entrada la nit, es paren en un

bosc per reposar i dormir. Tot d’una, Sanxo

diu atribolat que de molts d’aquells arbres

pengen peus i cames. El Quixot li respon

tranquil i amb bonhomia que no tingui por, ja

que en aquest país les persones les pengen

de vint en vint o de trenta en trenta. Després

d’informar a l’escuder, reflexiona, per excla-

mar com si parlés amb ell mateix: «por donde

me doy a entender que debo estar cerca de

Barcelona». En concret: el Quixot va desco-

brir què ja estava en terres catalanes quan va

trobar-se en un bosc amb moltes persones

penjades. L’esperit revoltat dels catalans

d’aquella època va crear estil a tot Europa

com ho prova la paraula bandoler que passà

El català ha estat i és més cantellut i violent

del que podríem creure si ens refiàvem de la

versió dels qui ens presenten com a concilia-

dors i pactistes fins al moll dels ossos. A

còpia de voler que ens ho creguem que som

així i no d’una altra manera, els mateixos que

han propagat aquesta versió, l’exageren de

forma inaudita i perden el sentit de la mesura.

Així a l’entorn del concepte pactisme, Vicens i

Vives es va anar embalant de tal forma que, a

la primera edició del seu llibre Notícia de

Catalunya, l’any 1954, en un moment deter-

minat afirma: «Des del segle XVI el pactisme

féu la viu-viu.» Quan va publicar la segona

edició del mateix llibre, sis anys més tard, al

1960, s’havia entusiasmat tant amb el pactis-

me que va substituir la frase anteriorment

citada i, en el mateix lloc del llibre on aquesta

figurava, n’hi posà una altra que diu: «Durant

el segle XVI i XVII el pactisme fou l’ossada

del constitucionalisme català.» La lleugeresa

de l’historiador queda ben retratada però els

catalans no.

Molt probablement que s’hagi volgut suavit-

zar el fet que som un poble colonitzat o s’ha

cregut convenient fer-nos passar com una

gent que entusiasmada amb el pactisme i

delerosos de dialogar ?que si són teves, que

si són meves? no ens fa res perdre-hi bous i

esquelles, mentre puguem eternitzar el «par-

lem-ne». No s’ha confós la por amb el

pactisme?

Malgrat vells temors que ens fan retrets de

caràcter, no ens ha arribat l’hora d’exigir? És

cert que el preludi de la nostra Independència

sona més fort quan es comprova que uns

pobles petits d’Europa, d’aquells que de tan

menuts costa trobar-los en el mapa, reclamen

i obtenen la plena sobirania. Si ells ja són lliu-

res, nosaltres no podrem continuar maleint la

nostra mala sort, tot retraient-nos: «Com que

som un país petit tothom ens fa la llesca.»

Què priva que Catalunya no ho pugui aconse-

guir? Tot es torna a replantejar i es posa en

evidència que, dintre d’Europa, hi ha colònies

que han d’alliberar-se si es vol arribar a una

justa federació de nacions.

Només els qui facin el sord a unes reivindi-

cacions d’aquesta naturalesa i no admetin

que, també a Catalunya, tot podria resoldre’s

pacíficament amb un plebiscit, són els qui

provoquen que el «bon cop de falç» dels

catalans, pugui ésser alguna cosa més que

una frase que cantem en el nostre himne. Qui

són els instigadors? Si ens deixem els posats

hipòcrites a la tauleta de nit, haurem de con-

venir que les motivacions de la violència que
sulfuren l’ànima d’un poble, les promou

l’agressió «institucional» d’aquells que, no

tenint-hi cap dret ni comprenent l’evolució de

la Història, volen fer-li la llei. Tan si vols com

no.

 

———————–

No us oblideu de llegir a En Carles Muñoz Espinalt, en el seu llibre: "Preludi de la Independència" al 

Bloc d’Empordà Acció http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/6268

als següents posts: post 521 (X i final) – post 515 (IX) – post 509 (VIII) – post 507 (VII) – post 498 (VI) – post 491 (V) – post 479 (IV) – post 475 (III) – post 463 (II) – post 461 (I)

Carles M. Espinalt
(Preludi de la independència, 1992)