Mandat 1-O: Edificar la República Catalana Independent

Mentre en Carod i els seus, i en Mas i els seus … estant tots junts a la lluna de València!

Rucs! més que rucs! Mesells! més que mesells!
Tots ells arreglant Espanya i a la vegada, naturalment, enfonsant Catalunya!

Tena, Burniol … ara Vives! … i més veus de prestigi … surten de l’armari i més que en sortiran! fins que ja no hi quedi cap il·lús ni cap esclau català.

Com digué Muñoz Espinalt: "Fins quan pagarem els catalans perquè ens piquin!?"

Ara la veu de n’Antoni Vives, director de la Fundació Trias Fargas:

"Fatiga d’Espanya" per Antoni Vives

? píndoles per curar-la: "Espanya ens produeix fati-
ga, ens produeix una fibromiàlgia
crònica sobre la qual cal actu-
ar. Com? Potser amb una intel-
ligència i amb un coratge nous,
abans no sigui massa tard."   A. Vives ????????

«Una gran QÜANTITAT de persones es resistia
i encara es RESISTEIX a admetre d’on ve una
gran part dels MALS que ens afecten. I el mal
ve D’ESPANYA»
«Cada cop queda més CLAR que el projecte
POSSIBLE, perquè ho és si es vol, d’una Espanya
plurinacional és un PLACEBO que només serveix
per anar retornant a l’Espanya ÚNICA»

———————————————

EL DOCUMENTAL QUE LA
televisió autonòmica de Madrid
ha fet sobre la situació de la Llen-
gua espanyola a Catalunya inci-
deix amb força en una sensa-
ció que s’està fent cada vegada
més general: la fatiga d’Espanya
que comença a patir una gran
part de la societat catalana. Es
una fatiga que s’assembla molt
a la que pateixen els afectats per
fibromialgia: molta gent sap que
està cansada, que li costa de tirar
endavant, però fins ara no identi-
ficaven el mal. Sí que veien que hi
havia gent que havia fet una diag-
nosi clara: Espanya ens surt cara,
Espanya considera que som seus,
però que no som dels seus. Però
una gran quantitat de persones
es resistia i encara es resisteix a
admetre d’on ve una gran part dels
mals que ens afecten. I el mal ve
d’Espanya. Perquè és molt cansat
això de fer de ciutadà en un país
que rebutja el que ets. Espanya
ens causa fatiga, i el documental
de Telemadrid. Un documental
que sembla ordenat pel mateix
Goebbels, amb tècniques de dir
mentides pròpies dels nazis, amb
ganes d’incitar a l’odi i a l’enfron-
tament civil, n’és la prova més
estúpidament formidable.
Però hi ha la fatiga que ens ve
provocada per actuacions en què
la mentida és menys pornogràfica,
i potser menys susceptible de ser
duta directament a la fiscalia d’en-
trada: em refereixo a la fatiga de la
manca d’infraestructures de tota
mena, per posar un exemple d’ac-
tualitat permanent. La fatiga enor-
me que ens provoca haver de llui-
tar per un aeroport no colonial, la
fatiga de saber-nos menystinguts
per un sots secretari de tercera que
no fa cas de la manifestació unità-
ria del conjunt de la societat civil
catalana. I la fatiga que ens pro-
voquen alguns col·laboracionistes
locals que, arronsant les espatlles
quan veuen aquesta manifestació,
esdevenen partícips del desastre.
És la fatiga que m’expressava un
altíssim dirigent empresarial cata-
là dimecres passat al matí quan
em deia que li és impossible parlar
amb confiança amb cap dirigent
espanyol sobre l’aeroport, perquè,
de fet, fa temps que havien decidit
adjudicar la terminal sud a Iberia
sense ni considerar cap possibili-
tat altemativa. 0 la fatiga de trucar
a Madrid durant el bloqueig de les
pistes d’aquest estiu passat sense
aconseguir que ningú es posés al
telèfon. De fet, el conseller Nadal
sap que la ministra no s’hi va
voler posar i que, quan finalment
ho va fer, li va dir que els catalans
som uns exagerats.
La fatiga d’Espanya és polí-
tica; és la fatiga de la mentida de
Zapatero, que s’afegeix a les men-
tides anteriors. I és fatiga política perquè
ara l’Estatut que, millor o pitjor,
vam ratifícar els catalans, pot ser
tombat per una colla de juristes
que consideren que el plet de la
Llibertat de Catalunya és una nosa
per a ells. És una fatiga política, sí;
i una fatiga cultural, social, econò-
mica. Una fatiga que ens fa mal,
que ens debilita de mica en mica.
La fatiga s’accentua per la nul-
la capacitat de reacció que demos-
trem en termes polítics. Sí que és
cert que noto d’una manera crei-
xent que la gent s’ha escalfat, però
em fa por que aquest escalfament
no es transformi definitivament
en renúncia, a deixar-ho córrer
tot plegat perquè s’ha perdut la
confiança en els lideratges vigents.
Penso que aquest és un dels objec-
tius dels nostres enemics.
Atenció perquè cada cop
queda més clar que el projecte
possible, perquè ho és si es vol,
d’una Espanya plurinacional, és
un placebo que només serveix per
anar retomant a l’Espanya única.
Una Espanya que no admet fills
que parlem en llengües diferents,
que ens organitzem d’una mane-
ra diferent, que entenem els
costums i les festes d’una manera
diferent, que desenvolupem les
nostres capacitats d’una manera
diferent. Una Espanya que, quan
s’imposa a les nostres conscièn-
cies, ens desfà el país, com passa
a les nostres costes mallorquines,
valencianes o catalanes, ens roba
la riquesa que produïm, com passa
al conjunt dels Països Catalans,
o impedeix que la llengua circuli
amb llibertat per les nostres ante-
nes. Espanya ens produeix fati-
ga, ens produeix una fibromiàlgia
crònica sobre la qual cal actu-
ar. Com? Potser amb una intel-
ligència i amb un coratge nous,
abans no sigui massa tard.

Antoni Vives
DlRECTOR DE LA FUNDACIÓ TRIAS FARGAS
avives@fundaciotriasfargas.cat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!