Mandat 1-O: Edificar la República Catalana Independent

En aquest escrit només li falta un detall a la Clara Simó: Enlloc de parlar en condicional parlar en present i en clau de futur pròxim.

———–

De fil de vint

Quan la tinguem

Isabel-Clara Simó

Deixeu-me que faci especulacions sobre el futur: com serem quan siguem independents? Imagino que hi hauria una primera època d’eufòria i, alhora, de desconcert. Cometríem alguns errors, i estaríem sotmesos a una freda i altiva mirada internacional: no som prou rústecs per despertar el paternalisme de les grans nacions, ni prou avançats ni rics per inspirar el seu respecte. Ens hauríem de posar a governar, i això hauria de fer-se en una doble direcció: per una banda, una necessària ordenació territorial, car els Països Catalans haurien de ser una Confederació en què cap part fos més que les altres, i això, després de tants anys de sotmetiment, costaria; a més hi hauria els impacients, que ho volen tot per a l’endemà mateix. Per una altra banda hauríem de gestionar els propis recursos sense cap dogall ni cap usurpació econòmica. Seríem més rics però també inexperts. El petroli de la costa o el funcionament dels aeroports, el moviment del port o la creació d’uns centres financers propis serien tot un repte. Com que estaríem espantats, segurament, en una primera etapa, confiaríem el govern a gent conservadora, tots nosaltres amb el cor a galop per no espifiar-la. Però en una segona etapa ja tindríem prou confiança en nosaltres mateixos. Hauria arribat el moment dels grans debats; per exemple: cal un exèrcit? Els diaris -tots en català, esclar- cremarien amb aquesta i altres qüestions semblants. Hi ha unes quantes coses que estic segura que faríem bé: una bona política d’immigració, una política exterior de pactes -també amb Espanya- i una difusió de la cultura catalana. Caram: ha de ser bonic.

——————– No només serà bonic sinó que serà realitat! aquest és el compromís de Catalunya Acció.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!