Emigdi Subirats i Sebastià

 La jornada del dijous 2 de desembre, malauradament, serà recordada a l’institut Joan Ramon Benaprès per un nom propi: Mateo Cuartero. Aquesta setmana hem plorat la seua sobtada i incomprensible desaparició. Professors/es i alumnes ens preguntem ara i adès, sense cap possibilitat de resposta, què ha pogut passar? Un núvol negre s’ha extès entre tots/es nosaltres, carregat de tristesa i de consternació. Durant el matí els seus i les seues companys/es de curs  li van retre un emotiu homenatge. El pati interior es va omplir de xavals/es de totes les edats, alguns/es també procedents de l’altre centre de secundària sitgetà, l’Institut Vinyet. I vam recordar el jove traspassat amb sentits escrits, cartes de dolor i poemes. A l’entrada de l’institut, la seua foto presideix un mural ple de missatges de condol, que donen mostres de la consternació de tothom.
Personalment, li vaig composar un emotiu poema, en el qual vaig voler  recordar la il·lusió extrema de la infantesa, que contrasta amb les dificultats del període adolescent: carregat a la vegada d’anhels i d’incerteses. L’estimat alumne de 4t d’ESO, Josep Carbonell, el va llegir durant l’acte amb tot el sentiment. Sentir-lo em va posar de carn de gallina, òbviament.
El curs escolar 2010-11 estarà marcat durament per aquest fet tràgic, però tots/es plegats l’hem de superar de la millor manera possible. Som perfectament sabedors que no és el primer cop que passa un drama com aquest a un institut, la qual cosa no evita que ens qüestionem tot el que ha passat, i que ens vinguin molts pensaments al cap: què hauríem pogut fer?  Sobretot, ara és el moment menys adequat per fer especulacions, o buscar suposades culpabilitats o responsabilitats. La realitat és massa crua com per anar especulant. Í és que un noi de 16 anys ja no està entre nosaltres!!!!
Aquests dies escoltem moltes converses entre professors, intentant treure alguna cosa de l’entrallat. També els i les alumnes en parlen, i diuen això i allò. Se senten força comentaris aliens a la realitat… I cal no fer la bola més gran…
Ara bé, és inevitable que se’n parli.
Com ho és també que ens vinguin al cap, molt especialment, casos en els quals notem certa discriminació, o xavals/es força solitaris/àries. Les relacions d’adolescents poden ser complicades, i l’adaptació igualment. Però no comencem a veure o a difondre fantasmes arreu!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!