Vàrem sortir de Sitges, dilluns 14 al vespre, amb la il·lusió de tenir un viatge escolar a Itàlia molt especial i satisfactori amb els i les alumnes de 4t ESO del Benaprès. Tots els nois i totes les noies tenien moltes esperances i molts anhels en ment per a aquests dies que havíem de passar junts per terres transalpines. Marxàvem en autóbús i la primera parada era la ciutat de Pisa després de creuar tot el sud de França. Llavors, ens quedaven molts quilòmetres i moltes hores de paciència i convivència interna. No era senzill, ja que a l’autobús t’anaves movent i situant, fent bromes o intentant dormir, entaulant converses…, i l’esquena feia molt de mal a profes i alumnes. Alguns adolescents es mostraven força impacients i feien moltes preguntes que no podia contestar, ja que per a mi tot era nou igualment. D’altres, començaven a queixar-se com si, com a professor, tingués una vareta màgica que pogués solucionar el mal d’esquena o la incomoditat d’un viatge d’aquest tipus. A totes les seues cares hi havia reflectida una gran il·lusió, que era el que em feia veritablement feliç. A la primera parada, ja vaig tenir una idea clara de com aniria tot. Un grup de xavals, amb els quals he tingut una relació extraordinària durant tot el curs, em van explicar algunes de les seues intencions durant aquests dies, les quals, certament, imaginava. Res de l’altre món, vida adolescent, xavals que s’havien de menjar el món durant uns dies…
A l’autobús, vaig entaular unes llargues converses amb nois d’altres grups que havia conegut poc durant el curs, ja que no els havia impartit classe, que esdevindrien els meus magnífics companys durant la resta del viatge. Els agrairé sempre el suport que em varen donar i l’estima que em demostraren en tot moment. M’encanta apropar-me a ells i xerrar amb ells, per la qual cosa molts alumnes m’agafen confiança ràpidament.
Vàrem fer diverses aturades abans d’arribar a Pisa. Ja hi havia estat feia uns anys amb la meua dona. La ciutat no és gaire especial, només té l’atractiu de la torre inclinada i la zona monumental que es visita amb rapidesa. Vàrem fer les típiques fotos de turista aguantant aquella torre que sembla que hagi de caure, per després dinar en una pizzeria. Compartia una estona amb ells, durant un àpat, i era la meua primera il·lusió. A Itàlia l’estómac només devora pasta i pizza.
El contacte amb els xavals ja m’enlairava. Era feliç si ells ho eren, i no és una frase retòrica per quedar bé. Jo havia anat a aquest viatge exclusivament per ells/es. Els meus anhels estaven ficats en ells/es, en què s’ho passessin molt bé. Era el seu viatge i jo tenia el goig d’acompanyar-los/les després d’un any intensíssim al seu costat, que per a mi ha estat veritablement impagable. M’he estimat molt els xavals de la meua tutoria, coneixia força bé molts alumnes del 4tC amb els quals m’unia una excel·lent relació, i volia apropar-me als del 4t B, que eren un grup menor quant a nombre i un xic tímids.
A més, havia tingut el gust de col·laborar econòmicament en el viatge amb la venda de llibres meus per la festivitat de Sant Jordi i també amb el finançament d’un pernil per a la porra de l’Inter-Barça. M’agrada ser generós amb els xavals i fer-los que tot sigui més fàcil. Havia parlat hores amb ells sobre el viatge i sobre els seus anhels, per això aquest estada amb ells/es suposava tant per mi.
De Pisa vàrem passar a Luca, una ciutat històrica que val la pena visitar. D’allí ens vàrem desplaçar a l’hotel de Montecatini, on havíem de passar la primera nit. Plovia a bots i barrals. Començà la tasca feixuga d’haver de posar ordre als passadissos i a les habitacions. El meu to de veu és alt, els xavals ja el coneixen. He de reconèixer que em sentia un xic confós. Jo entenia el que estaven fent els xavals dintre de les habitacions, i em dolia aigualir-los una mica la festa. Tots hem estat alumnes abans que professors, i no feien res d’anormal o de terriblement greu, per suposat. Al final del viatge vaig demanar comprensió, disculpa si ho voleu així, de tot cor, ja que jo sóc molt respectuós amb els i les adolescents i amb els seus desigs. Teòricament, se m’havia etiquetat com una mena de profe excessivament tolerant, com si ho hagués de permetre tot i, per suposat, no va ser així. Tothora he sabut quina és la meua funció com a ensenyant i molt més quina havia de ser durant aquest viatge. Volia que es divertissin al màxim, però obviament calia uns límits i un ordre, que és el que a voltes no acaben de trobar els i les adolescents. Estic convençut que tots/es ells/es ho comprengueren. Ningú em mostrà cap mena d’enuig, atès que sabien que havia de complir el meu deure. Els ho agraeixo moltíssim!!!