Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
La premsa de partit és habitualment intoxicadora i, el pitjor de tot, és que converteix amb extrema facilitat periodistes-professionals en robots al servei d’unes sigles determinades. Aquests periodistes i columnistes, algun exdirector del mitjà inclòs, apareixen en moltes de les insofribles tertúlies radiofòniques de les que es fan i es desfan per tal de carregar contra el sobiranisme i omplir-se la boca amb la paraula diàleg.
Aquestes tertúlies s’han convertit en tot un contrapoder, atès que molts polítics poderosos, com molta feina no tenen i ganes de fer-la tampoc, es dediquen a escoltar-les, seguir-les i després fer el cop de telèfon consegüent per estirar les orelles a qui ha parlat més del compte. Aquesta és una tristíssima realitat que és justament l’espill del model de partits polítics que ha imperat durant els darrers trenta anys en què hem perdut una bugada a cada llençol.
El contacte amb Espanya ha estat molt nefast, i tota una colla periodística ha col·laborat directament a l’empobriment polític i ha defenestrar una professió que hauria de ser molt útil socialment.
On estaven tots aquests periodistes de pes quan el psoe es va carregar l’estatut amb el pacte entre el mentider ZP i l’Artur Mas? On eren les seues demandes de diàleg llavors? Quin diàleg pot haver-hi amb dos partits ultraespanyols que consideren la constitució la bíblia? Quin diàleg pot haver-hi quan el Guerra va vomitar que li passarien el ribot a l’estatut? Ells li van riure la gracieta, com oblidaren de cop la cèlebre frase del president espanyol natural de Lleó, teòricament supporter del Barça (no em crec ni això d’aquest mentider compulsiu), en què va prometre que defensaria el text estatutari sortit del Parlament de Catalunya. Els lobbies de poder van tornar a funcionar. els Lara i Raventós van presionar fortíssim l’Artur Mas i li feren fer el paperot. I el triomf va tenir tot un regust espanyol.
Ara des de l’organ de partit esmentat difonen les veus de federalistes espanyols que demanen diàleg territorial. On eren, i on són, aquests federalistes quan toca defensar l’oficialitat del català i l’autogovern? És comèdia pura i dura i aprofitar-se d’una paraula bonica com és diàleg. Des d’Espanya mai no l’han entesa ja que entenen únicament una veu.
Amb Espanya tot ha estat parlat durant trenta anys i ha estat un monòleg unidireccional que ens ha anat deixant amb el cul a l’aire paulatinament. Amb els suposats federalistes no ens entendríem millor que amb la faixa que mana actualment. A més, ja ha manat el psoe, i de federalista res de res. On estaven aquestes veus fent sentir al seu partit que calia la via federal?
La premsa de partit forma part dels lobbies de poder. No és que no tingui cap credibilitat, és que és un pamflet amb la rojigualda com a emblema.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Això sí, bon any.