Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
Tanmateix, vaig sentir esgarrifança en escoltar els missatges que es varen donar en la concentració dels bisbes espanyols a Madrid el 30 de desembre passat, pel fet que feren ús d’una dialèctica pròpia de règims passats i suposadament enterrats. He de fer palesa la meua total disconformitat ideològica amb aquests prelats en particular (no voldria posar tothom al mateix sac). Precisament la seua crítica més ferotge va anar contra la llei de matrimoni entre persones del mateix sexe, la qual jo considero que ha suposat un gran avenç social ja que els atorga els mateixos drets que als heterosexuals. En canvi, veiem l’opinió de la Conferència Episcopal al respecte:
“A dos personas del mismo sexo no les asiste ningún derecho a contraer matrimonio entre ellas. El Estado, por su parte, no puede reconocer ese derecho inexistente, a no ser actuando de un modo arbitrario que excede sus capacidades y que dañará, sin duda muy seriamente, el bien común. (…) La figura del padre y de la madre es fundamental para la neta identificación sexual de la persona. En favor del verdadero matrimonio”.
M’esgarrifo fins i tot llegint-ho. I si volem continuar esgarrifant-nos encara tenim més parles, ja que consideren "homosexualidad: el colectivo desviado y en grave pecado".
“Hay formas regresivas y degeneradoras de vivir y ejercer la sexualidad que han de ser calificadas como inmorales” (…) “No podemos abordar aquí todos los abusos de la facultad sexual, sino recordar ciertas formas de conducta desviada en este campo (…), como son las relaciones prematrimoniales, la masturbación, la homosexualidad…” Comisión Episcopal para la Doctrina de la Fe. 7 de enero de 1987.
Per acabar, les declaracions del bisbe de Tenerife són clarament homòfobes i mancades de tota racionalitat, amb les quals demostra que la intolerància regna en el seu pensament i no està capacitat per dirigir cap grup humà. En un moment en què molts joves catalans s’han de presentar davant de l’Audiència Nacional per la crema de fotos borbòniques, la qual cosa es considera un "delicte" greu, podem comprovar com un alt càrrec eclesiàstic es pot permetre el luxe de pronunciar autèntics disbarats sobre els homosexuals o frivolitzar sobre un fet tan greu com els abusos sexuals amb menors, i aquest pensament barroer no es considera "delicte". Les paraules d’aquest senyor les considero ofensives i de jutjat de guàrdia. Els i les menors que han sofert abusos mereixen la nostra més sincera solidaritat, així com el col·lectiu homosexual hauria de tenir els mateixos drets que els heterosexuals, perquè la naturalesa física marca la seua atracció sexual que no ha de ser mai qüestionada. Repeteixo que no ha estat la intenció del meu post carregar contra el cristianisme, únicament mostrar el meu rebuig envers la sortida de to impresentable d’un bisbe que mereixeria una forta contestació social. Qui s’atreveixi, pot continuar llegint les seues opinions i treure’n un judici:
_¿Hay que orientar la sexualidad?
_No se puede dejar a las personas libradas a lo que salga, ¿por qué no hacemos lo mismo con la violencia o con otros impulsos que tiene el ser humano? Además, sólo un 6% de los homosexuales se deben a cuestiones biológicas. No hay que confundir la homosexualidad como necesidad existencial de una persona, con la que es practicada como vicio. La persona practica como puede practicar el abuso de menores. Lo hace porque le atrae la novedad, una forma de sexualidad distinta.
_La diferencia entre una relación homosexual y un abuso está clara.
_Por supuesto. Pero, ¿por qué el abusador de menores es enfermo?
_Para empezar, un abuso es una relación no consentida.
_Puede haber menores que sí lo consientan y, de hecho, los hay. Hay adolescentes de 13 años que son menores y están perfectamente de acuerdo y, además, deseándolo. Incluso si te descuidas te provocan. Esto de la sexualidad es algo más complejo de lo que parece.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bones Emigdi,