Emigdi Subirats i Sebastià

Dimecres 23 de gener el Parlament de Catalunya ha de discutir la declaració de sobirania, indubtablement el tema més transcendents des de la seua restitució en el postfranquisme. Ens trobem en un moment  veritablement històric, crucial per a la nostra història col·lectiva. Després de la manifestació multitudinària de l’11 de setembre, moltes coses han hagut de canviar  en política catalana, la qual ha estat històricament marcada per la seua submissió a la política espanyola. El poble va parlar sortint al carrer, el poble va tornar a parlar a les urnes al novembre. Una majoria significativa d’aquest poble aposta per la independència sense embuts, sense agenollaments, sense pactes estèrils (ni fiscals ni polítics). Tot i que vulguin interessadament disfressar els resultats, l’unionisme va perdre un diputat, malgrat haver mobilitzat tots els seus agents i amb tots els seus recursos. El PSOE en va perdre 8, el pepé en va guanyar 1 i els racistes de llengua en van guanyar 6, residus psoecialistes. La suma és clara… 
No és d’estranyar que hi hagi postures contraposades entre les formacions polítiques, cosa lògica en l’àmbit ideològic i polític, on hi ha ideals diversos. En no ser un estat independent l’amplitud d’aquestes postures és molt més gran. Cal, però, estar a l’alçada de les circumstàncies atès que estem en el moment esperat dels darrers tres-cents anys d’ocupació espanyola. 
CiU, com a coalició de govern, i ERC, com a principal partit de l’oposició i com a partit garantidor de l’estabilitat del govern, han presentat una proposta de declaració, que, primerament, van pactar entre ells. Algunes altres formacions han posat el crit al cel al respecte, quan és una pràctica habitual dels partits que tenen el comanament. Esperem que finalment pugui haver-hi acord amb algunes forces de l’oposició com CUP i ICV-EuiA.
Quant a la CUP, demana la incorporació de quatre punts, que, al meu entendre serien fonamentals. La inclusió de referències als Països Catalans seria absolutament necessària, com també no regir-nos estrictament pels lligams polítics de l’estat espanyol a nivell internacional, o plantejar la insumissió des del Parlament. No sé si CiU estarà per la labor, com es diu popularment, però seria una aportació molt bona.
Quant a ICV-EUiA i la seua demanda social, també seria del meu gust la seua acceptació. La diferència respecte a les demandes de la CUP és que no sé si Herrera està igualment per la causa, ja que ni tan sols no ha garantit el vot al sí quan hi hagi el referèndum. Les propostes dels ecosocialistes em semblen vàlides sempre que no vagin encaminades a aigualir-ho tot pel seu habitual costum de dèria antiburgesa.
Diferent és el cas de les negociacions amb el PSC-PSOE. Jo no sé si és necessari perdre tant de temps i tants d’esforços amb un partit desmembrat i sense rumb, que no té cap interès pel dret a decidir i que s’oposarà a l’estat propi. Tenim l’exemple de les negociacions per l’estatut, en un moment d’auge socialista, que es va intentar fer molts plantejaments amb ells. Fins i tot els van signar i, en canvi, en renegaven en públic. A més, l’amo PSOE acaba decidint com va ser el cas amb el projecte autonomista. Si es queden fora, doncs no calen més rebaixes ni plorar la seua absència.
El que ens cal, en canvi, és unitat d’acció entre tots aquells que realment hi creuen, malgrat diferències ideològiques i de tarannà polític. CiU no té sortosament la majoria absoluta i el camí cap al referèndum passa per incorporar-hi altres formacions que han picat pedre per a la catalanitat. No podem tirar en orris el moment més important de la nostra història, quan tenim la independència a tocar.