Emigdi Subirats i Sebastià

Aina Garcia Carbó és natural de Castelló de la Plana. És filla del gran poeta de Benicarló, Manuel Garcia Grau. Graduada en Magisteri Infantil per la Universitat Jaume I. Va cursar el màster en Literatura Infantil, Juvenil i Llibres (UAB-Banco del Libro, Veneçuela) i el màster en Estudis Avançats en Filologia Catalana (UB-UAB).
* Col·labora amb l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
* Presidenta de la Cooperativa de Lletres de Castelló i Comarques.
* Realitza ponències, xarrades o conferències diverses sobre poesia.
* Crítica literària i especialista en LIJ.
* Va ser guardonada amb el premi València Nova poesia per El cor heretge.
* El poeta i cantautor castellonenc Artur Álvarez és autor del treball Causa oberta amb la poesia d’Aina Garcia Carbó.

OBRA POÈTICA
* Rere la paraula (2015), El cor heretge

COL·LABORACIONS AMB MITJANS DE COMUNICACIÓ
– Revista Caràcters.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA
No tornaré a fer cap tipus de pregunta,
sé que estic destinada a ser la veu dels meus fets
i el meu somni és la pròpia defensa.
Ací em lliure i no em pesa:
soc culpable.

Entre tANTA MORT LENTA I SILENT

Entre tanta mort lenta i silent,
entre tanta esma exclosa,
entre tantes nits obscures,
entre tants neguits de gola,
vull allunyar-me de la súplica
i refuse la vergonya:
brolla la sang i dalla la veu assedegant
el deliri i la ràbia pel delicte fet amb menyspreu,
vertical, des de la fúria.
Escric pels qui he perdut
en aquest mar interior
que encara vessa i no cicatritza,
per totes les respostes que mai no sabré,
per rebel·lió, per causa, per bastida.
Escric per elles,
amb la veu oberta i justa,
per la lluita corpresa dels records marcats
i les pautes i les rendes,
per la perpetuïtat dels noms,
per la terra.
Desacatament o condemna, serà cadena
o rebel·lió irredempt i consirós, el desfici.

NO TORNARÉ A FER CAP TIPUS DE PREGUNTA

No tornaré a fer cap tipus de pregunta,
sé que estic destinada a ser la veu dels meus fets
i el meu somni és la pròpia defensa.
Ací em lliure i no em pesa:
sóc culpable.
A l’anhel de l’intocable una paraula m’habita
i es proclama certa i plena,
fecunda i inevitable,
al recer de la terra qui la guarneix.
Sé que sóc vexada
per no detestar la pronúncia i no sotmetre’m, és per això
que no pense fer cap mena de renúncia,
ara i ací reivindique el meu testimoni
amb aquest escut que és el meu vers
i el meu verb com a cim i quimera,
com a àncora i sepultura.

COR AMUNT
Protegint-me el seny als genolls
talle el cel amb destral que fuig, cor amunt,
d’aquesta carn des d’on habite.
El silenci es confon i tanca a la gola el nus,
al seu clam li aplaquen les genives
i els ulls s’esgarrifen vessant-se,
al no veure’s, al sentir-se.
La batalla és difícil, cauen, dignes,
tots els dies i sempre som nosaltres.
Però encara hi ha en mi,
el combat d’aquesta terra interior,
la voluntat pel desig i la fal·làcia, la fortalesa i l’arrel,
la pregunta inaccessible
i em pregunte
si algun dia em podré viure.
Exigisc
el gaudi, el misteri, la transparència, l
a síl·laba ferotge, el cor salvatge,
l’honor i el concepte
i ens impose
valentia i llibertat,
per això,
serà ací, al batec i al brot,
on vindran a buscar-me.

LLEC CONJUR

T’invoque, ara i ací, sense saber qui sóc ni on estic.
I com podria dir-te sinó carestia o desésser,
quan ni tan sols puc saber de mi
en quin parer vist;
quan dubte la meua pròpia presència,
i no sé si sóc culpable o víctima,
si estic entre la gorja, en el cingle,
o als estrets del vincle i del desig.
Tanmateix et dic vers o només poema,
– o concepte, o símbol, o imatge,
o mirall, o dissidència – recer d’origen,
causa oberta
per preferir els silencis i els esculls,
els somnis i la pell
als sentits i a les genives,
amb un càntic o promesa.
Del fang intern fas detall i figura,
esculpeixes silueta i perfil, crees brànquies i respira.
Jo a això
li dic només vida,
o poema o desperta, o trajecte o viarany,
o ombra o parany, o heretgia o certesa

NO HI HA CULPA A LA DEFENSA

No demanes perdó per la pronúncia del mot,
no hi ha culpa ni delicte,
no podran llevar-te ni la veu ni la pell
ni els verbs, ni els sotracs, ni els dubtes.
Demana testimoni i llibertat, transparència i veritat,
i ofereix-te, adepte, a acceptar la dita.
Exigeix obertura i llum,
descobreix l’ombra oculta,
incideix en la raó vexada i distingeix el concepte dels noms,
el misteri que els recull, els perpetua i aclapara.
No et lamentes mai pel clam ni la redempció,
eres tu qui pagues l’or i el judici,
la moneda de canvi per assumir el dret i la potestat:
el privilegi i la virtut de tenir la força en la paraula.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!