Emigdi Subirats i Sebastià

Joana Bel Oleart Barcelona, 1965. És escriptora de literatura infantil i juvenil. Filla d’artistes, la seua mare era l’escriptora Maria Oleart i Font i el seu pare l’escultor Tomàs Bel.
* La sensibilitat creativa dels seus pares, així com el seu amor a la natura i els animals, ben segur que van obrir-li la mirada al seu germà (6 anys més gran que la Joana, pintor, dissenyador i pedagog) i a ella mateixa.
* Cal destacar, també, la tasca de Joana Bel com a curadora i editora. Entre d’altres, l’antologia de poemes mediterranis d’autors de diferents èpoques Poemes de la vinya i del vi: D.O. Alella, vins mil·lenaris (2003), l’antologia de Maria Mercè Marçal per a primers lectors La màgia de les paraules (2004), l’antologia poètica de Maria Oleart Jo pregunto (2007), l’antologia Entre el sol, núvols i vents (2010), de poemes de Joan Maragall, i l’antologia de Mercè Giralt Gallemí Onades.
* També participa en diversos llibres col·lectius, com ara l’homenatge a Valerià Pujol (1992) o les antologies Escrits al Masnou (1992), Ex-libris al·legòrics a les 41 comarques de Catalunya (1992), Segle 21. Vint-i-una i una poetes del segle vint-i-u (2001), Vosaltres, paraules. Vint-i-cinc anys de poesia al País Valencià (2003), Quintet (2003), Eròtiques i despentinades (2008) o Màscares i reclams. Vint dones poetes interpreten a Montserrat Abelló (2008), entre més.
* Ha estat membre del Comitè d’escriptores del PEN Català, destinat a la recerca, investigació i promoció d’autores catalanes, i és cofundadora del Premi de poesia Alella a Maria Oleart.
* Col·labora amb el patronat de Corbera d’Ebre a fi de difondre la comarca, i ha participat en l’exposició col·lectiva Abecedari de la llibertat.
* Ha estat guardonada amb: Premi ciutat d’Elx de poesia (1989) amb el llibre El risc de l’aigua i el silenci, Premi dona de narrativa 1996 amb Parèntesi; Mostra Literària del Maresme 1996 amb el poemari Paisatge de tu i de mi
Premi Ausiàs March de poesia 1998 amb el llibre No sé si imagino; Premi Goleta i Bergantí 2006 amb la novel·la “Guidaí ulls de somni”.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

L’ERIÇÓ

Aquesta remor
de fulles seques
amaga alguna cosa.
Potser un animaló
de cabdell punxegut i morret afilat
que prepara el seu cau
per cargolar-se i dormir.
Potser és l’eriçó
qui trepitja les branques.

* * *

LES FADES

A la clariana del bosc,
les branques ventegen.
Podem sentir
els murmuris suaus
de les fades lleugeres
que s’enfilen als arbres
i remenen les fulles.
Podem escoltar
els brunzits dels petits misteris
que caminen a poc a poc
drecera endins de la nit.

* * *

ELS GRILLS

No són les estrelles
les cantants,
són els grills que han començat
a fer fressa, primer fluix, fluixet
com les passes dels nans
abans d’aixoplugar-se,
i després arriscar-se
a compondre la música
que ara s’enfila
com una teranyina
de remoreta
fins les estrelles.

* * *

ES DESFÀ LA HUMITAT

Es desfà la humitat
de la punta dels núvols
i de sota les pedres,
de tot arreu on mires
i de tot arreu on palpes
amb els dits menuts de ploma.
Brillen els nervis sensibles
de les fulles
i es xopa lentament
l’aire de les coses.

* * *

LA BOIRA TOT HO EMBRUIXA

La boira tot ho embruixa.
Omple la vall de les muntanyes
de camins misteriosos,
dreceres perdudes,
que ens duen al país
de les fades humides
i dels nans tendres
que carretegen branquillons de pinassa
ara que la boira avança.

* * *

CAU LA PLUJA

Cau la pluja
sobre els camps
i sobre la fulla nova
de la primera alzina del bosc,
i truca a la finestra
de la cambra dels nens
adormits amb la música dolça
el suau xiuxiueig
que es desfà pels vidres.

* * *

LES ALZINES I ELS ROURES

Les alzines i els roures,
amics de les bruixes,
obren les branques per respirar
l’aigua que els xopa
i els dóna la força
per gaudir del vent,
de la llum, dels ocells,
i de la remoreta de la nit
teixida de mil silencis.

* * *

COM LA VIDA S’ENFILA

Si palpes el tronc
notaràs
un riu de força tèbia
que puja lleuger
per les arrels
fins a la branca més alta
i la fulla més xica.
Si acaricies l’arbre
sentiràs
el misteri més ben desat
del bosc:
com la vida s’enfila.

* * *

AMB ELS ULLS BEN OBERTS

Amb els ulls
ben oberts,
finestres per on
entra
el riu de la vida,
veus com la natura
inventa
i fa imaginar
i et deixa tastar
pinyons, móres, castanyes
i una mica de bosc

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!