Emigdi Subirats i Sebastià

Teresa Pascual i Soler va nàixer a Grau de Gandia el 1952. Llicenciada en Filosofia per la Universitat de València. va treballar a l’Institut Ausiàs March de Gandia fins al curs 2012/13, quan es va jubilar per centrar-se amb la poesia. És membre del PEN Català, del PEN Club Internacional, de l’AELC i del CEIC Alfons el Vell de Gandia.

* Ha estat guardonada amb: Premi Senyoriu d’Ausiàs March 1987 per Flexo; Premi Vicent Andrés Estellés, 1988 per Les hores; Premi Crítica Serra d’Or de poesia, 2003 per El temps en ordre;Premi de la Crítica Catalana de poesia, 2009 per Rebel·lió de la sal;IV Premi Manel Garcia Grau per Herències;Premi Ausiàs March 2018 per Vertical.
* Ha traduït la Poesia completa (1995) de la poeta austríaca Ingeborg Bachmann.

Obra poètica

* Flexo. 1988; Les hores 1988; Arena 1993; Curriculum vitae 1996; El temps en ordre 2002; Rebel·lió de la sal. 2008; Herències. 2012. Coautoria amb Àngels Gregori. Vertical. 2018.

Traduccions
* Die geordnete Zeit & Rebelion des Salzes [El temps en ordre & Rebel·lió de la sal]. Traducció a l’alemany de Tobias Burghardt i Juana Burghardt. 2011. Rebelión de la sal. Traducció al castellà de Lola Andrés. 2020.

Antologies
* Camp de mines. Poesia catalana del País Valencià 1980-1990. 1991. Ligth off water Scottish. 2007. Parlano le donne: poetesse catalane del XXI seculo. 2008.

Com a traductora
* Hans Magnus Enzensberger. L’enfonsament del Titànic. 1994; Ingeborg Bachmann. Poesia completa. Traducció amb Karin Scepers Boedeker. 1995; Brigitte Oleschinski. Corrent d’esperits. Trad. amb Ramon Farrès i Mireia Vidal-Comte. 2008.

Crítica
Vosaltres les paraules: vint-i-cinc anys de poesia al País Valencià. Edició de Teresa Pascual i Lluïsa Julià. 2002

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

A LA MESURA DE LES TEUES COSES
A la mesura de les teues coses
he disposat la casa, les parets,
el color de taronja de la cuina,
el pilar cara-vista del saló.
He obert les finestres i la mar
ha matisat les línies de l’aigua
sense saber la sal que commovia
i abatia les ones en l’arena—
tota la sal fixada a la mesura,
a la teua mesura de les coses,
al silenci de sal, al vent de sal,
a la sal de la pell de les paraules…
He disposat la casa, les parets,
cada verd dels xiprers i tots els pins,
tots els dolors dels dies sense llum,
cada pam de l’espai que tu no ocupes
on la teua mesura es desdibuixa.

Frag mich warum

Pregunta’m el perquè d’aquell acord
que ens va tancar a tu dins, a mi dins
de les parets d’aquesta casa nostra,
pregunta-m’ho ara que retrobem,
mare, les claus de tantes inquietuds.
Res no han resolt els anys que ens han portat,
a tu, a esperar darrere la persiana,
a mi, a arribar sempre tard a les coses,
i aquella fam que has heretat d’un temps
de por, de guerra i cues impossibles,
se t’ha instal·lat als ulls i ja no és fam
i ni tan sols és por, mare, què és?

Aquell silenci nou i antic alhora
ha trucat a la porta i et reclama
injustament o just quan passes comptes,
i la vida es remou inquieta i sola
davant de tu, present i contra tu,
amb un record irrevocable encès
que ha tornat com era o com et penses.
Obris els ulls i és la tarda qui ocupa
atentament el lloc d’aquella pausa
que tu reprens com una cosa teua
també sobre la tarda que conspira.

A MARU BENEDITO
In memoriam

Adormia amb el meu el teu dolor
i amb una veu que no sé d’on em treia,
recordava per tu tots els viatges
-aquella mar de sofre, el sol, el vent…
Et parlava sense poder parlar
i de la mà a la que tu t’agarraves,
et guiava sense poder els somnis.
Eren quasi les dotze de la nit.
Al corredor de l’hospital, la pena.

Teoria de les idees

Allò que hi ha de soledat als hòmens,
l’única i la mateixa soledat
que hem sabut repetir com una Forma
definitiva, plena, previsible,
l’única, la mateixa i immutable
que ha entès com habitar-nos entre l’ordre
més piadós, més inquiet, més inequívoc,
tan absurd com la mateixa i única
Forma de persistir entre les coses.
allò que s’ha obstinat a fer que el vespre
tinga el color del desconsol més íntim,
l’única, la mateixa que acompanya,
amb la mort de la llum, la llum del dia.

Terra que acull i que crida a la terra,
impune finalment la voluntat,
absoltos bruscament els sentiments;
saba de sang que segueix a l’arrel,
travessat el capvespre dels camins,
definit el llindar de les ciutats.
Terra de vida que la vida obri i tanca
entre la llum i la cambra del dia,
vent afligit que s’escampa en la terra,
cedit al temps la nostra realitat.

A l’altra part, aquella part callada
de tu mateix, a la vora en què ignores,
estimes, agraeixes…, en aquella
que et guarda, temorosa, els temors,
desvalguda, la pena, compartits
els records, les passions, la confiança…,
els dictes tu el final a les preguntes
des dels motius que la terra exigeix,
terra que acull el sentiment de vida
-de quin alè han nascut les seues hores?-
terra vençuda dins els propis límits,
memòria del cos que en ella acaba.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!