Emigdi Subirats i Sebastià

Tant de bo amb un curt moviment
pogués treure els mals
d’un món tercer,
on els xiquets treballen
i mals governs regnen a Indonèsia.
Com un jardí amb herba,
amb brossa que embruta el terra,
oblidat de la mà de l’home,
en un capvespre amarg,
de solitud austera,
la pols s’amuntega
en els silencis perduts d’infantesa

El so de la pluja aconsegueix
esbargir la basarda del silenci
angoniós i la sequera
que afecta els camps
i no deixa enlairar
la senyera de vents
dinàmics, així com de gotes
d’aigua que refresquen
i reguen les esperances
d’aquells que treballen la terra.

I encara imagino
que parlo unes llengües antigues
de segles romans
amb segells prehistòrics
que, a més, entenen cultures
de petits pobles i imperis,
i ballen en cercles,
amb les mans obertes,
totes les hores
dels jorns i dels vespres
a les tribus veïnes,
i viuen en altres hemisferis
on no coneixen les xarxes
de consum ni telèfons mòbils.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!