NO ÉS AIXÒ, ERC, NO ÉS AIXÒ
Sóc un catalanista de pagament, d?aquell que paga quota a
moltes associacions culturals d?arreu dels Països Catalans i que està subscrit
a un bon nombre de revistes de caire cultural i catalanista. Des de molt jove
he fet de la catalanitat una raó important de la meva vida social. He estat
fidel a ERC des que vaig tenir dret a vot per raons d?edat. Vaig militar-hi uns
anys fins al 2003 i he seguit en l?òrbita ideològica del partit amb el qual he
continuat col·laborant amb gust per tal d?aconseguir que esdevingués el
referent nacionalista català en l?àmbit polític i cultural.
L?aposta per un nou tripartit m?ha deixat
totalment descol·locat. No entenc res. El PSOE va ser totalment deslleial amb
ERC en l?anterior legislatura, tant el d?aquí com el d?allà. Se?ls va expulsar
del govern fa només cinc mesos amb males maneres, després de l?aposta ferma
d?ERC a defensar el text que s?havia aprovat al Parlament de Catalunya. No va
ser mai un govern amb unitat d?acció, perquè els interessos electorals del PSOE
espanyol ho varen impedir. I el que és pitjor, entre la militància d?ERC i del
PSOE d?aquí hi ha escassos lligams i simpaties.
Com a exemple, a les Terres de l?Ebre
vàrem tenir l?únic Delegat del govern en mans dels republicans, Lluís Salvadó,
que va realitzar una molt bona feina i va mostrar un tarannà dialogant molt
necessari a les nostres comarques després de la frenètica lluita contra el Pla
Hidrològic espoliador del PP. Els socialistes varen fer ús d?un altre
organisme, l?IDECE (Institut per al desenvolupament de les comarques de
l?Ebre), per crear una mena de contra poder i esdevenir l?ombra allargada que
controlés els moviments del govern a l?Ebre, d?un govern del qual ells en
formaven part. La bona feina feta des de la Conselleria d?Educació que
encapçalava l?ampostina Marta Cid, tampoc no va ser mai valorada per alguns
capitosts socialistes comarcals, que la veieren de nou més com una adversària
electoral que com la responsable d?un govern que teòricament era de tres
partits.
José Montilla ha estat el gran perdedor de
les eleccions. El PSOE va patir una patacada de les que fan mal. Després
d?haver manipulat els mitjans de comunicació públics fins a un nivell gens
desitjat, malgrat tenir dos periòdics al seu servei durant mesos, malgrat haver
convertit ERC en l?arma de tots els mals en l?àmbit de la premsa escrita i
radiofònica, varen tenir un resultat electoral pèssim. Personalment, vaig
celebrar aquests mals resultats perquè varen ser els responsables del naufragi
de l?estatut que es quedà en aigua de borraines.
És evident que l?errada estratègica de CiU
en els darrers anys ha estat la de no crear uns llaços d?amistat i entesa amb
cap altre partit que no fos el PP. Aquesta és la pitjor herència que ha deixat
Jordi Pujol, i malauradament a les Terres de l?Ebre en vàrem tenir un exemple
dramàtic de primera mà amb el transvasament. La demonització d?ERC durant la
campanya electoral també va ser una altra errada greu, i la duresa verbal de
Duran i Lleida i Felip Puig contra els republicans mostren una manca de
sintonia total entre les classes dirigents.
Tot i això, malgrat diferències
ideològiques, greuges personals i males sintonies, hi ha part de l?electorat
dels dos partits que creiem necessari la formació d?un govern d?obediència catalana,
que acabés amb la lluita fratricida entre CiU i ERC, i apostés per la
catalanització. Tot se n?ha anat en orris, per l?aposta estratègica d?ERC i
perquè CiU tampoc no hi confiava gaire (la seva predilecció era també el PSOE).
Montilla formava part del govern espanyol
que va posar tota mena de traves per tal que la Federació Catalana de Patinatge
no pogués competir internacionalment, la qual cosa ningú ha recordat en
campanya. S?acusà Carod de ser causant del boicot al cava, quan el greu no havien
estat les declaracions de Carod (que tants catalans subscrivíem) sinó les
pressions contra Catalunya que realitzà ?el govern amic?. Què passarà amb la
Fira de Frankfurt? En temes lingüístics Montilla que suposadament aposta pel
trilingüisme (quants dels seus militants
són bilingües?) està més prop d?ERC o de Boadella? Montilla també va ser un
dels frens que varen impedir que tinguem un estatut amb cara i ulls (aquí la
baixada de pantalons de Mas també va ser esperpèntica).
Un dels vots d?ERC no era pel tripartit,
el meu (jo no parlo mai en nom de la col·lectivitat). Tampoc no diré la típica
frase ?no els votaré més?, sóc independentista i el meu àmbit d?acció política
i d?amistats en l?àmbit polític rau al voltant d?ERC. Tot i això em sento més
orfe políticament, més decebut. La
cèlebre frase que ens repeteixen els nostres iaios ?la política és per als que
viuen d?ella, si no n?has de treure res, aparta-te?n?, em sembla amb més
vigència que mai.
Avui és el meu 39 aniversari i de ben
segur que l?hagués celebrat amb més alegria si per fi s?hagués pactat un govern
sense crosses espanyoles.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Emigdi,
Com tu sóc votant d’ERC. La veritat és que no em sento decebut. Crec que la campanya de CiU i el pacte Mas-Zapatero feien molt difícil un pacte nacional. No estic gens segur que CiU el volgués, o que pactar amb Unió fos més fàcil. Per a que sigui possible en el futur caldrà bastir ponts entre les dues forces. ERC hi haurà de posar de la seva part, però CIU també, fent una oposició ferma però que no busqui la destrucció del rival. La nit del 21 de gener em vaig sentir desolat. Això d’ahir i d’avui és un mal menor. Una derivada d’aquella nit.
Emigdi, jo penso que donar per bo un govern pel simple fet d’unir una força nacionalista i una d’independentista no és suficient. Les polítiques convergents són, almenys en la forma, diferents de les d’Esquerra. CiU va recolzar el transvasament però, també ha contribuït a tot el soroll de l’Estatut. Cal recordar la foto Mas-Zapatero. I ha titllat d’il·legítim el govern tripartit de la passada legislatura. En canvi, malgrat allò que va passar de fer fora Esquerra del govern -Esquerra, o millor, Carod, va demanar algunes vegades ser-ne expulsada amb les seves accions, i no ho va ser-, el tripartit significa dir que la feina feta fins ara era bona i que encara se’n pot fer més. Crec que ens falta una mica menys de sentimentalisme i intentar governar. Almenys jo ja estic tip de sentir parlar de Catalunya i Espanya. I que consti, que m’agradaria una Catalunya independent. Però, no és la meva prioritat major.
El meu aniversari és demà i la mateixa xifra, però, de moment, em sento molt diferent de com ets sents tu: segurament m’hagués repatejat més un govern amb els convergents, després de tota la merda que ens han llençat a sobre i després de donar-nos pel sac amb el pacte moncloa per sortir a la foto. Han de canviar molt les coses a convergència i ara és un bon moment per fer net i foc nou. Veurem com va tot plegat, però espero que molt bé pel bé de tothom.
En este moment me sento trista, molt trista, i penso que la independència encara està, per culpa d’este pacte, molt més lluny.
A lo millor ja ni la vorem tampoc.
Si PSC és dolent i CIU també, pos que es queden a la oposició però que no arranquen un dels tres sentiments que li donen el nom i la esència a ERC
Decepcionant, simplement decepcionant l’actitud dels dirigents d’ERC, ho sento, però és així.
Fer MONTILLA, sí a pepe Montilla, president del nostre País és fort, molt fort. Jo no vaig votar ERC perquè m’ho veia venir (si que vaig votar el 2003 i vaig estar a punt d’afiliar-me – Forés és una gran persona, un bon polític-).
No puc entendre el que ha passat, però evidentment aquest fet marcarà Catalunya amb l’insignia espanyolista.
Nois…. un dia trist.
Emigdi,
La prioritat primera de CiU (ells ho han dit)
era la sociovergència. Tradueixo: la prioritat primera de CiU era el pacte que
havien fet amb Sapatero. Concreto: la prioritat primera de Mas era cuinar la
política catalana des de Madrid. Això és un partit catalanista?
La prioritat primera d’ERC era el tripartit. Tradueixo:
la prioritat primera d’ERC era que el
PSC no fes cas del PSOE, i que la política catalana es fes d’acord amb els interessos
de governar Catalunya i no amb els interessos de les “generals” de Madrid. Això
no és catalanista?
La independència és una quimera que només
defensem nosaltres, i a la qual ens hem d’anar acostant poc a poc en la praxi política… Per a millor
gestionar aquest estatut (que no és de Maragall, és el del PSOE de Madrid i el
de la dreta regionalista), teníem dues opcions: CiU i PSC. Cap de les dues ens
acosta més a la independència…o ens hi acosten totes dues per igual: gens.
Convergència ens vol convertit amb els seus
escolanets: com ho és IC del PSC. Volen que els vots d’ERC siguen els dels
jovenel·los radicals però nostres. I seus no ho hem de ser: seus vol dir, com
tantes vegades dius, de Lara i de Freixenet (que em reconeixeràs que no estan
massa contents).
Dit això, no m’agrada aquest pacte. La solució
més intel·ligent per a ERC era estar a l’oposició de la sociovergència (primera
opció de CiU, Mas dixit). Amb ERC a l’oposició, a les properes eleccions passem
als 30: segur. Suposo, tanmateix, que estar al govern implicar que 200 o 300
persones tenen garantit un bon sou durant uns tres anys…i això pesa… Però
mullar-se a favor de Mas és un suïcidi polític. Perqquè més enllà d’aquestss
tres o quatre anys que ens esperen, n’hi ha molts més…i el que vol CiU és
manegar les cireres del catalanisme ells solets. I ja saps què passa: hem d’esperar
que vinga un Maragall per a tocar l’estatut!
No vaig a dir-hi res més del que t’han dit.
Sols una cosa: som un tren de llarg recorregut.
PS: no podem afegir les nostres òsties a les dels espanyols. Si no ELLOS tenen la meitat de la faena feta.
Cordialment.
A mi tampoc m’agrada el pacte d’ERC amb Montilla, però de cap de les maneres voldria a un impresentable com Mas de President recolzat per ERC. Crec que CIU està tastant el xarop que l’avi Pujol va donar a ERC el 1995 i 1999 tan alegrement.
I de CIU, malgrat dir-se nacionalista, crec que ideològicament està més prop de la LLiga que d’altre lloc. I recordeu que van fer molts de la Lliga els anys 1936-39: lluitar amb Franco.
Visca les Terres de l’Ebre…