Emigdi Subirats i Sebastià

 
La   golejada més gran que he vist en un partit del Barça va ser el 9-0 que li va infringir al Rayo Vallecà el 14 de gener de 1979. Tinc a la memòria encara l’alineació del dia aquell en què hi hagué una autèntica pluja de gols: Mora, Zuviria, Migueli, Olmo, Albaladejo, Neeskens, Rexach, Sanchez, Krankl, Asensi i Carrasco. No podem parlar d’un partit extraordinari, sinó un d’aquells enfrontaments  on es té la sort de cara i  t’entra absolutament tot, on no valen tàctiques ja que tot està desordenat i la defensa és inexistent.
El Barça havia guanyat l’any anterior la mítica final de Basilea, mitjançant la qual posava fi a la llarga sequera de títols europeus que durava des de feia més d’una dècada. Aquella temporada, en canvi, les coses no anaven gaire bé a cap de les competicions, i una golejada d’aquestes característiques ens va endolcir el dia i la setmana, durant la qual vàrem poder treure pit. Era un equip format per jugadors molt entranyables, el nom dels quals encara rememorem amb estima. Durant aquests mesos va haver l’accident de la dona de Hansi Krankl, un austríac que es guanyà l’estima de tota l’afecció pel seu caràcter afable i el seu compromís amb l’equip. Va ser greu, però se’n va poder sortir, sortosament. Poc després vindria el segrest d’Enrique Castro “Quini”, aquell golejador asturià al qual admiràvem de debò i que va tenir tota Europa pendent d’ell. També durant aquests anys el Barça solia disputar tot un seguit de partits amistosos per les comarques catalanes, amb la qual cosa teníem la possibilitat d’anar-los a veure en directe, ja que ens era impossible acudir al Camp Nou. Era molt car i no hi havia l’actual servei d’autobusos que organitzen les penyes d’arreu de la geografia nacional. Tinc encara perfectament la imatge d’un partit en què el Barça va visitar el  camp municipal de Tortosa, llavors a la 3a divisió) i guanyàrem 6-1, amb un magistral gol de Carrasco. Va debutar a l’equip Lozano (estava a proba), que va fer un gol agenollat. Lozano era un fill d’immigrants andalussos a Bèlgica, i l’únic jugador amb passaport estatal que jugava en una altra lliga llavors. Finalment, va fitxar per aquells de la messeta que juguen de blanc, i no va triomfar. Tornant al partit contra al Rayo Vallecà (actualment en mans de tota una entesa en futbol, Teresa de Ruiz Mateos&Cia), no és indubtablement d’aquells records memorables, però sí que m’ha agradat comentar donat aquest resultat tan extraordinari. Anys després vaig poder viure en directe un 7-0 al Boca Juniors al torneig estival Joan Gamper.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!