Emigdi Subirats i Sebastià

WEMBLEY, 20 DE MAIG DE 1992: BARÇA – SAMPDÒRIA

La imatge ens mostra, indubtablement, el moment més màgic de tota la història centenària del FC Barcelona. Ens hem de situar a Londres, al mític estadi de Wembley, a les 22:30 del 20 de maig de 1992. Els senyals horaris estaven sonant a les emisores de ràdio. L’holandès Ronald Koeman està a punt de xutar una falta just a la línia que marca l’àrea de la  Sampdòria de Gènova. És el minut 111 de partit, falta ben poc per a que s’acabi la segona part de la pròrroga, i molts afeccionats ja estàvem pensant en els penaltis, i l’autèntica maledicció que ens acompanyava des de la tristíssima final de Sevilla de 1986. Vàrem patir molt! Va haver-hi aquella jugada made in Stoichkov que va acabar al pal, i un nou sentiment de frustració ens va envair a totes i a tots. També vàrem viure un d’aquells embolics tan típics, als que ens tenia acostumats  dintre de l’àrea el basc Julio Salinas que per poc acaba a la xarxa, i que ens féu pensar, en un moment en què el barcelonisme estava dividit entre salinistes i antisalinistes, i nosaltres érem d’aquests darrers: com tornem a casa campions d’Europa amb un gol de Salinas! Els altres se’ns menjaran!
L’instant en què finalment la pilota va arribar a la xarxa el recordaré tota la vida. Xuta Koeman i…gooooool… Va ser un esclat de joia immensa, d’abraçades i de crits. Jo estava a l’estadi de Wembley, havia fet un esforç immens per poder assistir-hi, ja que acaba de començar una nova feina i no era fàcil poder agafar-me dos dies de festa. Havia anat en autobús, acompanyat d’un amic del poble, Àngel March, i de Mike Ackroyd, un company anglès, de la ciutat de Macclesfield, que treballava a la meua acadèmia d’idiomes a Amposta, Nessie School of Languages, que és supporter del Manchester City i havia agafat una gran afecció pel Barça. Era la meua segona final, amb Àngel March havíem anat igualment a la final de la Recopa el 1990 a Rotterdam, en la qual havíem perdut 2-1 contra el Manchester United, amb gol inclòs del gal·lès Mark Hughes (que  havia vestit anteriorment la camiseta blau i grana). 
Tornant a Wembley, quan s’acabà el partit, va ser una festa sensacional. No va haver-hi cap incident, abraçades amb els policies anglesos, a les quals no n’estaven gens d’acostumats ja que sempre tenen baralles quan juguen equips britànics. Era el somni de sempre fet realitat! Havia acompanyat el Barça en la primera copa d’Europa que viatjava cap a terra catalana! He de dir que, curiosament, tant l’Àngel com jo, teníem el cap posat en el nostre poble de Campredó. Teníem en ment  com estaria “La tasca”, el bar on solíem mirar plegats els partits del Barça i l’ambient extraordinari que allí es respiraria. Encara havien de tardar uns quants d’anys per a l’arribada del mòbil, per la qual cosa no  podíem parlar amb els companys. És curiós com trobant-nos al rovell de l’ou, a l’estadi on el Barça conqueria el somni de tota una història, teníem el pensament posat en la gent del nostre poble, el nostre ambient. Pensàvem en què si estiguéssim a casa aniríem a Tortosa amb el cotxe i faríem durar la festa tota la nit. La tornada va ser molt plàcida, i vàrem poder dormir a l’autobús. Vaig comprar a França el diari “L’équipe” i vaig conservar-lo durant anys. Teníem pel davant les  26 hores d’autobús i després 2 més des de Barcelona fins a la nostra terra de l’Ebre. Vaig viure intensament aquella copa d’Europa que havia començat a guanyar-se amb el cop de cap grandiós de José Mari Bakero a Kaiserlautern en el darrer instant d’un altre partit per a guardar ben dintre el cor, un altre dels moments inoblidables. I encara ens quedava aquella mateixa temporada el memorable Tenerife, “amics per sempre”,  per a passar a la història d’or per sempre més del sofert afeccionat barcelonista.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!