Emigdi Subirats i Sebastià

Aquesta imatge encara ens provoca tota mena de sentiments de joia a aquells que estimem el FC Barcelona. Vaig tenir la sort de ser present a l’estadi de Wembley aquell gloriós 20 de maig de 1992 quan el Barça es proclamava campió d’Europa, la primera Champions league jugada com a lligueta!!! Va ser molt emocionant el moment en què va esclatar la grada amb el gol de Ronald Koeman, i poc després quan aquest defensa basc estimat, José Ramon Talin Alexanko, aixecava la copa que passava a formar part de les vitrines del museu blaugrana. Recordo el titular del dia següent del diari que em vaig comprar a França, L’Équipe, mentre tornàvem amb l’autobús: Barça, roi de l’Europe!!! Alexanko era un defensa integral, que marcava molts gols, al qual Johan Cruyff fins i tot va fer jugar de davanter centre. Havia començat la seua carrera esportiva a l’Atlhetic de Bilbao, membre d’una pedrera inoblidable que inclouria Dani, Txetxu Rojo, Sarabia, Zubizarreta, Cedrun o Goicoetxea (de tan trist record per als barcelonistes)… Durant anys va formar tàndem defensiu amb un altre gran mite blau grana, Migueli Bernado Blanquetti, el jugador que més partits ha defensat la camiseta del conjunt català. Era tot un baluard i amb una grandíssima personalitat al camp.
Anys després el vaig poder conèixer personalment el 1994 ja que era el responsable d’un campus d’estiu del Barça a les instal·lacions de l’antic col·legi Cervantes d’Amposta. Llavors jo tenia un equip de futbol sala a la meua acadèmia d’idiomes a la capital del Montsià, Nessie School of languages. Hi jugaven uns nois estimats que jugaven molt bé a futbol: Ramsés Rosales, Jordi Escoda, Josep M. Puig, Agustí Pueyo, Manel Macià, Marc Fornós, Sandal Campàs, Esteban Balada, Martin Soriano, Josep Antoni Llaveria, Xavi Cruz, i molts més noms… Vàrem apropar-nos al campus i vàrem demanar un partit amb ells. Alexanko va jugar aquell partit. Fins i tot una pilota xutada per ell va anar a la mà de la meua mare que estava entre el public, i va venir educadament a disculpar-se. Aquell dia també vaig conèixer personalment Julio Salinas, Guillem Amor (va nàixer el mateix dia que jo) i el joveníssim Roger Garcia, que encara no tenia clar que s’incorporava al Barça malgrat que havia estat present  a l’stage d’Holanda. A Julio Salinas, que s’acabava d’acomiadar del Barça, li vàrem comentar la típica frase: Julio, nos has dejado (ens has deixat), i ell contestà: No,  me echaron (m’han fet fora).
D’Alexanko també recordo el paper que va jugar quan el segrest d’Enrique Castro Quini el 1980, un dels moments més commovedors de la nostra història. I el gol que marcà contra la Reial Societat en aquella dramàtica final de copa del Borbó de 1987, en un dels moments més difícils per al Barça i davant d’un extraordinari equip donostiarra. Poc després passaria un incident difícil d’oblidar en la seua carrera quan una holandesa l’acusava de violació, mentre ell es defensava dient que havien estat relacions sexuals consentides.
Talin, uns versos amb tota l’estima:

Sentim els c`antics de l’estadi
en tarda de futbol, d’il·lusions
i d’anhels ociosos que canten
i salten i gaudeixen del moment.
Veiem el defensa alt i amb cos
impactant que controla el joc,
que domina la jugada,
que regna damunt del camp.
I sentim les esperances ren`aixer
que el Barça ´es el nostre cor,
i guanyarem il·lusions i matchs
i serem els campions sempre,
de l’estima i del sentiment.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!