Emigdi Subirats i Sebastià

Avui dissabte, a partir de les 19.00, es farà el lliurament del premi de pintura "Francesc Llop" al Casal que porta el seu nom al seu poble de naixement, Campredó (Baix Ebre). L’acte està organitzat pels Amics de Francesc Llop i Marqués. Els membres d’aquesta entitat treballem per recuperar l’obra de l’il·lustre pintor impressionista  (Campredó 1873 – Barcelona 1970) al qual es considera com al campredonenc més il·lustre. Degà de l’associació humorística l’Arca de Noé, membre de la tertúlia dels Quatre Gats, amic personal de Santiago Russinyol, va realitzar una notable carrera artística a Barcelona durant més de 50 anys. Va ser un important paisatgista i colorista. Podeu trobar més informació sobre la seva carrera a la web www.campredo.altanet.org

L’associació "Amics de Francesc Llop" va ser fundada el 2001, quan era responsable de cultura del Consell Assessor de Campredó. Era una aposta personal meva, que sortosament ha tirat endavant. Vaig aconseguir aplegar els artistes locals: Eduard Gas, Neus Arasa, Damià Favà, el dissenyador Joan Curto, i gent vinculada a la cultura local com Josep Esquerré i Damià Grau. Ja comptem amb diversos quadres seus, els quals mereixen un lloc d’exposició digne a la població.

Francesc Llop era un personatge bohemi i excèntric. Va aprendre les seves primeres lletres a la població de l’Aldea. Als 15 anys marxà amb els seus pares a Barcelona. Ingressà a Llotja i va ser alumne avançat de Nicolàs Vàzquez. Al tombant del segle XX va endegar l’aventura mexicana que durà 10 anys, on començà la seva tasca com a restaurador que li va permetre guanyar-se la vida. De tornada a Catalunya, va visitar París i es va entusiasmar amb l’ambient cultural de la Barcelona dels anys 1920 en motiu de la celebració de l’Exposició Universal. Amic personal de Santiago Rusiñol, va ser molt conegut en els ambients barcelonins del període republicà. Ja al final de la seva vida va ser molt comentat un acte d’homenatge que se celebrà el 1966 en el qual se suposava que es celebrava el centenari del seu naixement. Va seguir el joc i en ple sopar els va confessar que en feia 93! Va morir als 97 anys, el 1970. De les moltíssimes anècdotes que es poden contar d’ell ens quedem amb la pregunta que li feien els amics quan s’interessaven pel fet que havia tornat de Mèxic i no hi havia fet casa. La seva resposta estava carregada d’ironia per un fadrí consumat com ell era: "És que les dones no em deixaven viure".

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!