Emigdi Subirats i Sebastià

Vaig cursar els meus estudis de primària a l’antic Col·legi Graduat Nacional de Campredó entre 1970 i 1981. El centre havia estat construït el 1963 i constava de 4 aules, sobre les quals nosaltres sempre fèiem la broma que semblaven vertaderes granges de gallines.

Durant els darrers anys aquestes velles instal·lacions havien sofert un deteriorament insofrible. Els pares i alumnes del centre havien estat reivindicant la construcció d’un nou edifici des de 1983. Campredó no és municipi i gaudia del dubtós honor de tenir les pitjors instal·lacions escolars amb diferència de tots els Països Catalans. Tot un seguit d’incompetències polítiques, que inclouen alcaldes i regidors d’ensenyament tortosins amb un nul pes polític davant de la Generalitat, havien provocat aquesta discriminació educativa sense paliatius. No exagero una sola paraula! Era veure-ho per a creure-ho! Per passar d’un pati a l’altre s’havia de creuar els lavabos, i no eren nous precisament!

No va ser fins a meitat de 2006 que varen començar les obres del nou centre, mentre era Consellera d’educació l’ampostina Marta Cid (l’anterior alcalde de Tortosa, l’inefable Joan Sabaté, negà aquesta evidència durant la campanya electoral per a les municipals. Sobren comentaris…). Si els mandataris tortosins d’aleshores, del PSOE, volien fer malament les coses, ningú els podia assessorar millor. Varen realitzar la inauguració de les inacabades instal·lacions quatre dies abans dels comicis electorals per al Parlament de Catalunya. Tota una vergonya, això sí…progressista!

Els meus fills cursen els seus estudis a l’actual CEIP Port Rodó. Rosa farà èl primer curs de primària i Guillem P-4. Durant aquest darrer curs, el nou centre estava inacabat i inequadament tancat. No exagero una sola paraula, un altre cop. Aquest matí he vist gustosament que s’havia enderrocat l’antic centre i estaven construint les pistes poliesportives del nou, abans de la construcció de les tanques definitives que han de donar seguretat al col·legi. Ja era hora!

Malgrat la nostàlgia de veure l’enderrocament d’un edifici on vaig ser molt feliç quan era un xiquet, veig amb goig que els meus fills i la resta de xiquets i xiquetes del poble podran gaudir finalment d’un centre escolar amb condicions, que era una reivindicació eterna de la ciutadania campredonenca. No cal dir que no he volgut qüestionar els professionals de l’ensenyament, ni els mètodes escolars…únicament les instal·lacions escolars que no eren pròpies del nostre sistema educatiu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!