Emigdi Subirats i Sebastià

LA PARAULA COM A RECLAM
d’Emigdi Subirats

Quan no quedarà res,/ quan morts els rius, blanquejaran les gleres./ Eixuts ullals, seques les fenasseres./ Ofegat el caliu/ a les dures entranyes de la terra,/ quan no plourà ni nevarà a la serra./ Quan ni un arbre hi haurà,/ ni cap garba de blat per les garberes,/ ni creixerà cap xop per les riberes./ Quan no quedarà res,/ només ermes les terres, sec el mar,/ quedarà la paraula. / Quedarà.

En Desideri Lombarte (Pena-roja de Tastavins, 1937 – Barcelona, 1989), la veu poètica més intrínseca del Matarranya, va compondre un emotiu elogi a la paraula amb uns versos que homenatgen la vera comunicació humana. La parla és l’essència veritable de l’ésser humà, la qual traspua tota mena de sentiments i s’endinsa per tots els canals de la persona.
Som allò que hem après, som el llenguatge! La llengua és la pàtria, com afirmava sàviament Joan Fuster (Sueca, 1922 – 1992), un dels grans homenots lletrats de la centúria passada a casa nostra. En la seua remembrança solament em venen en ment missatges de fraternitat. Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels, va encaminar-nos un altre dels grans mestres del vers, Konstantinus Petru Kavafis (Alexandria, Egipte, 1863 – 1933), tonada que hem memoritzat amb el ressò de la veu penetrant de Lluís Llach (Girona, 1948), el cantautor nostrat més emblemàtic dels que es fan i es desfan.
A la ruralia els sons i les expressions d’ans se solen preservar durant anys i panys, fet que esdevé l’espill de mons ja suposadament soterrats però que encara bressolen vida. És baix d’una olivera, a l’ombra d’un garrofer, a redós d’un camp de vinya o en la infinitat de camps d’arròs, on sentim la grandesa de la natura, on sentim tot allò tan nostre, i amb els vocables de casa.
La parla vernacla és la nostra essència, el nostre alè, el nostre jo. Una parla que hem heretat a dalt i a baix, i mar enllà, i que ha sigut conreada literàriament amb destresa. Ramon Llull (Palma, 1232 – Tunis, 1326), savi enciclopèdic, va dotar-nos amb un corpus lingüístic de pes; Ausiàs March (Gandia, 1397 – València, 1459), cavaller del vers, va realitzar els càntics més llustrosos de l’Edat Mitjana; Joanot Martorell (Gandia, 1410 – 1465) creava ficció eròtica amb un cavaller galant ; vencedor dels seus vençuts; Cristòfor Despuig (Tortosa, 1510 1574) enraonava pels carrers angosts de la ciutat mentre lloava llengua i terra: Francesc Vicent Garcia (Saragossa, 1579 – Vallfogona de Riucorb, 1623), de llinatge tortosí, componia els sonets més lírics com a Rector famós d’un poblet de la Conca de Barberà; Mossèn Cinto Verdaguer (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902) feia renàixer la llengua de les cendres des del cim del Canigó. Mentrestant, el nostre Mossèn Joaquim Garcia Girona (Benassal, 1867 – Baeza, 1938) reivindicava amb un càntic fervorós d’allà on veníem.
D’eixa llengua que en herència, ens deixà Jaume primer, apreneu la suau cadència, la dolcesa i afluència en què l’escriu Verdaguer.
Sebastià Juan Arbó (La Ràpita 1902 – Barcelona, 1984) incorporava el Delta de l’Ebre a la literatura catalana; Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907 – Barcelona, 1995) feia memòria de la Diàspora ploradora; Mossèn Joan Baptista Manyà (Gandesa, 1884 – Tortosa, 1976) enlairava ànimes catalanes; Gerard Vergés (Tortosa, 1931 – 2014) arribava a l’Olimp de la perfecció poètica; i Trinitari Fabregat (Alcanar, 1912 – París, 1994) retratava la serralada montsianenca. Al bell mig de tot plegat, Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985) amb la barca del temps, amb el vent de llevant a l’Alguer, ens feia reviure la Barceloneta sarda, terra de conreadors de parla com Antoni Canu (Osier, 1929) o Guido Sari (L’Alguer, 1950). I és que hi ha un indret del món on es parla la mateixa llengua de les Corberes al Segura, i del Cinca a l’Alguer.
L’escola obre ments, la professora ensenya la parla nativa. A les 8 del matí, o a les vuit i mitja, o a les nou, depèn de l’horari educatiu, els mestres i les mestres, els professors i les professores, aconsegueixen un menut gran miracle: atansar la llengua catalana a milers de xiquets i de xiquetes que, sense l’escola, no tindrien cap apropament a la llengua de la terra. Aquesta és una tasca fonamental als Països Catalans, amb una llengua tostemps qüestionada, esmicolada, dividida..
La tasca de l’Àngela Buj ha estat investigar sobre la llengua i ensenyar-la. I continuarà sent així, ella és una dona de la parla. A l’institut Manuel Sales i Ferré d’Ulldecona, o al seu poble d’Alcanar, als congressos sobre temes lingüístics, o en xerrades amenes de bar, en família o en societat, l’Angela aixeca la senyera de la parla nostrada. Parla diversa, parla galana!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!