A partir del dia d’Avui i dues vegades a la setmana penjaré en el meu bloc un capítol de la novel·la Tomàs Serra, que vaig publicar el 2001. És una experiència que feia temps que tenia al cap, ja que trobo que pot tenir seguidors el fet de posar una novel·la en "fascicles" si és que es pot dir així a publicar-la en un bloc. Va ser la primera novel·la personal, en la qual vaig abocar molts esforços. Tracta de la vida d’un noi orfe en un poble de la riba final de l’Ebre català, Campredó, en plena postguerra. els quefers de la vida el portaran a la clandestinitat, l’exili i l’èxit professional. La tornada al poble per enyor és sempre present, però.
1
CAN SERRA
El meu nom és Tomàs Serra. Els campredonencs
i molts ciutadans de la regió de l?orgullós Ebre català em coneixen com a Maset
?el del ferro?, nom aquest que reivindico amb la cara ben alta i del qual
tothora en faré bandera, donat que m?atorga personalitat i dóna testimoni del
meu humil origen. Al mes d?octubre del 1942, quan comença aquesta història,
tenia tretze anys acabats de complir. Les dates que esmento no són ni molt
menys casuals, han estat escrites amb tota la intencionalitat i seran material
cabdal per entendre el desenvolupament d?aquest relat i per suposat el seu
final. Tots som fills del moment en què vivim, el que ens ha estat assignat pel
destí, veritables hereus del fil de la història, de la qual no ens en podem
desentendre mai.
Visc amb els meus iaios paterns de can Serra. La mare no va poder superar
el meu part i el pare em convertí en orfe de guerra. D?aquesta tragèdia paterna
no us en puc fer cinc cèntims a hores d?ara, perquè a casa gairebé mai no se?n
parla. En aquests temps que estem sofrint tot resulta fruit de la casualitat i
la dissort. El silenci és la qualitat que es paga a més bon preu. He sentit
alguns comentaris dispersos sobre el malaurat traspàs del valent Maso Serra,
però no tinc cap noció verídica de les circumstàncies que varen provocar-lo. No
és difícil d?imaginar-se que va se una cosa molt forta, una veritable tragèdia,
és per això que la mantenen en un secretisme absolut i ben lluny del meu
coneixement. No pregunto. Els temes difícils s?han d?endevinar a poc a poc, com
a fruit sortit d?un arbre màgic. No es poden contar lliurement, sens dubte
agreujarien els mals. Els morts no han viscut mai, se?ls ha endut el vent i
n?ha espargit la pols en els durs camps de conreu. Els records són la font de
la gran majoria dels mals. Pensar és un dels pecats capitals, així com
cavil·lar ha estat prohibit per la llei.
Mon iaio Andreu es guanya la vida fent l?estraperlo, comprant i venent
productes alimentaris escassos entre la població, sense que se n?assabentin ni
els cossos policials ni els membres del partit únic, per a la qual cosa cal ser
suficientment viu i prudent per tal que no t?enxampin. Anava a dir activitat
il·legal, però com els fets demostraran la definició que ens escriu el
diccionari d?aquest adjectiu ?legal? no ens clarifica res i és bastant errònia
i incoherent. Aquells que escriuen les lleis demostren saber també com es
redacten les trampes, així que per a mi la ?legalitat? sempre ha estat un
concepte molt superficial que afavoreix massa sovint els qui més tenen. En
temps de primavera ajuda un dels seus germans, que és cap de colla, a
esllemenar els oliverars i fer altres tasques agrícoles, per la qual cosa s?ha
d?absentar de casa durant algunes setmanes. Si la feina els ho demana han de
desplaçar-se fins a la zona de Calaceit, just al darrera de les serralades de
Cardó i Pàndols, encara tacades de sang, on hi ha els millors terrenys
d?oliveres de la nostra regió. Són abundants les fargues que fan cada campanya
més producció, malgrat que l?oliva és més xicoteta, però com l?arbre té molt
més volum que els altres també hi ha molta més feina quan et poses a
netejar-lo. Llavors la iaia i jo ens quedem sols a la nostra caseta.
L?única que celebra la seva absència és l?Espluga, la vella euga que fa 25
anys que tenen els iaios i és com de la família. Està més seca que una canya de
la gana que li ha tocat passar, dels molts quilòmetres que ha de recórrer, i
del fet que durant mots anys ha hagut de treballar més que un ase, tot i que
resulti redundant aquesta expressió. Aquests dies els sol dedicar a dormir i a
descansar, també li permeten oblidar el crit d?Arri mula que li colpeja tan
sovint les orelles.
El iaio és natural de Queretes, un històric poblet a la conca del riu
Algars que alimenta el Matarranya. Allí hi viuen encara un germà que ha fet
tota la vida de sabater i un altre que té un molí d?oli, a la casa del qual
s?hostatja. Li encanta ajudar a tirar endavant durant aquesta temporada el molí
de l?oncle Bertomeu, mentre que presumeix que can Serra té una fama ben
guanyada de moldre l?oli de més bona qualitat de tota la província, i parla amb
la boca plena de les mescles d?olives sevillenques, fargues i morrudes que, si
se saben tractar bé, proporcionen un deliciós oli sense grau. Ho sap tot sobre
les formes de conreu i venera les oliveres com si fossin deesses del camp. Es
passa hores i hores enraonant sobre les diverses espècies que ell plantaria si
alguna vegada tingués diners per fer-ho, de l?oli de la més altra qualitat i
sense grau que ell seria capaç de produir, i dels arbres fruiters que es
podrien plantar si el temps acompanyés, cosa que mai no passa.
L?oliva morruda és la que té més cos i és molt forta, mentre la sevillenca
raja oli fins a l?os i emplena les mans. La farga, en canvi, és una oliva més
aviat seca, però és un arbre magnífic amb el qual es pot confiar a tenir
collita tots els anys. Aquest és el veritable dogma de fe que l?ha guiat durant
tota l?existència. Per desgràcia, en temps de vaques flaques la majoria
d?il·lusions es queden en somnis inassequibles, no importa com de bo sigui el
pagès, si bé l?esperança és la darrera cosa que s?ha de perdre.
Algunes vegades em baixa unes espardenyes que l?oncle Antoni ha fet a mà
per a mi, i em posa d?allò més content. Quan tens poc qualsevol cosa et sembla
molt i cada regalet és rebut amb els braços oberts i s?agraeix de tot cor. És
un home just que només coneix el treball. Té un temperament bastant fort,
tossut com els aragonesos com es diu popularment, però sempre pensa en la
família i acaba mostrant un gran cor i fent tota mena de favors a tothom. No és
de gran estatura, més aviat grassonet, però és molt difícil superar-lo en
força. Pot aixecar solet un parell de sacs d?arròs de cinquanta quilos i
carregar-se?l al muscle sense ajuda de ningú. Quan arriba l?hora de treballar,
pocs li passen al davant. De feina no es pot queixar, per sort mai no li ha
mancat. Fins i tot més d?un propietari de dretes li demana que tingui cura de
les seves propietats ja que confien en el seu exemplar conreu de la terra.
La seva vida ha estat una lluita constant contra les adversitats. Ha
sobreviscut gràcies a la gran força moral i al coratge que la iaia sempre li ha
donat. Però ara afronta el tram final dels seus dies totalment enfonsat, a
causa de la frustració dels sagnants i dolorosos drames familiars que el
consumeixen de debò. Els records li fan molt mal i els odis entre veïns i
familiars que ha provocat el conflicte bèl·lic inhumà i la sanguinària Batalla
de l?Ebre que va fer vessar tants litres de sang, són un verí que rosega
l?ànima i fa impossible l?oblit. Només jo, el seu netet i la nineta dels seus
ulls, li canvia de tant en tant la fesomia de la cara i li arrenca els
somriures.
La iaia Maria Cinta és filla d?aquí, de Campredó. Va nàixer vora riu i
manté la flama de dona camperola de cap a peus. Em recorda dia sí dia també els
seus anys de joventut, els nois que la festejaven perquè sabia ballar molt bé,
les seves arrels pageses. Les fonts que rajaven del terra, el mas on va viure
els primers anys just al peu de la nostra torra, la Torre Medieval d?Ayuso, que
presideix amb gran elegància la riba esquerra de l?Ebre, i el feliços que varen
ser en altres temps.
Recorda amb enorme tristesa, però, la greu malaltia que va contagiar els
seus pares, el paludisme, conegut per la gent gran com a tercianes o quartanes.
El brot palúdic que va afecgtar severament durant els anys vint la ribera baixa
de l?Ebre, entre elles les nostres partides de Font de Quinto, Sant Onofre i
Campredó, se?ls va endur. Ni tan sols els lloables esforços del prestigiós
doctor Manel Vilà que havia instal·lat un consultori al poble varen ser
suficients per a salvar-los. La humitat dels aiguamollls, els mals desguassos i
les consegüents aigües entollades que hi havia al terme després de la
construcció del Canal de l?Esquerra, varen provocar la pèrdua de moltes vides
humanes.
És la dona més treballadora del món. Mai
no para, mai no es queixa, mai no sembla cansada. Arreplega cargols,
cull espàrrecs i va a espigolar les quatre olives i tres garrofes que pugui trobar
per complir el cabàs de palma, acompanyada de la seva germana, la tieta Pepeta,
la companya de sempre que el destí ha fet inseparable perquè la pobra s?ha
quedat per a vestir sants. Quan les criden, mai no refusen anar al jornal, per
a rascar ceba, plantar o birbar arròs o el que veritablement calgui. Es cusen
les faldetes ven llargues, amb unes grans butxaques interiors per a fer-hi
cabre tot allò que arrepleguen, es posen un mocador negre al cap i marxen cap a
la feina de bon matí mentre canten unes jotes de la terra tot el camí, les
quals moltes vegades són contestades per altres jornalers i jornaleres que ja
han començat la jornada per les hortes dels voltants. Llavors, tot el camp
ressona al so dels entusiàstics càntics de treball.
A l?Aldea i a Campredó
S?han casat les xiques
guapes
I han quedat los rebugalls.
En plena carretera vella del Perelló, una volta passada l?esplèndida
atalaia que forma la Torre de Sant Onofre i l?ermita circumdant, la més antiga
de la regió ebrenca i coneguda com la reina de la carretera per la seva
esveltesa, al bell mig d?una zona de fèrtils oliverars, a la vora de la
coneguda partida de Burjasénia, hi ha una masia molt gran que presumeix d?una
bellesa singular: l?hostal de don Ramon, on elles fan cap i es reuneixen amb
els altres homes i dones que provenen de l?Aldea, l?Hostal dels Alls, els
Lligallos i Camarles. Quan eren joves passaven moltes nits en aquest indret.
Tots els i les joves feien gresca sense parar i solien cantar i ballar per
gaudir de la vetllada. Allí es varen forjar moltes relacions amoroses i
s?arreglaren molts casaments.
A l?estiu, les tardes poden arribar a ser molt xafogoses. La suor els raja
del front com una canal, emplena la pell i dificulta la respiració. Tots els treballadors
pleguen bastant tard. Amb el sac al coll, l?aixada, la falç o la corbella sobre
aquest i el cistell dels menjars ja buit, abandonen la finca pels senders més
transitables o baixen en grups xicotets pel bell mig de la malesa, tot parlant
i contant acudits que els fan riure i oblidar per una estona la feixuga jornada
laboral que acaben de deixar enrera. Més tard el preuat silenci torna a regnar
allà dalt als oliverars de la serra, mentre que en la distant esplanada que
sosté el roquer, Campredó, a poca a poc torna a prendre vida, s?anima amb els
sorolls humans.
Altres dies han d?anar a treballar més lluny, a la ribera, al cor mateix de
la planúria deltaica; els arrossars les demanen. Per a baixar fins a la ?masia
dels carros?, han de travessar tota la població i després agafar el camí de
Salvaaigües. Durant la caminada tenen temps de pensar en les llargues hores que
els esperen. Quan apareix el carro que se les ha d?emportar, aquest exemplar
grup de pageses, amb la carmanyola a la mà, hi
munten, responsables i il·lusionades.
La iaia sempre ha viscut per a fer feliç el seu marit. Aquesta ha estat la
seva única filosofia de vida, viure per cuinar-li i cuitar-lo, ser un bona i
fidel esposa. La seva creu era que només li va poder donar un fill, perquè també
va estar a les portes de la mort en donar a llum el meu pare. Sembla el destí
familiar. Li hagués agradat tenir-ne deu, que un fill era com un tresor que
reconforta i garanteix la continuació del llinatge.
Havien acollit la mare a casa i va convertir-se en la filla que tant havien
desitjat. Havien estat de sort, era la classe de dona que convenia al seu fill.
Havia après a cosir i amb tot el seu suport va instal·lar en el magatzem un
negociet de roba que funcionava prou bé. La felicitat els va durar any i mig,
el mateix que el matrimoni dels meus progenitors. Varen plorar la seva dissort,
al mateix temps que abraçaven el nou nat.
Jo, el menut Maset, he nascut en una època
turbulenta de debò, entre esclat de fusells i planys i crits d?alarma, plors i
rancúnies, entre gana dels infants i cansament dels més grans. Sempre ajudo a
casa, sóc perfectament conscient de les necessitats i obeeixo la doctrina de
treball que m?encomanen els iaios. No pot ser de cap altra manera. Quan puc,
vaig a l?escola. Encara que mon iaio diu que no en trauré cap profit d?aquell
lloc. Aquell edifici és només una fàbrica de rucs i dropos, que fa perdre unes
hores útils de la vida. No està el pati per anar perdent res.
Tots els veïns diuen que sóc un xiquet assenyat i que no he estat mai molt revoler. Saben que estimo els meus iaios
amb bogeria i tindré cura d?ells sota qualsevol circumstància i adversitat. És
a dir, em tindran al seu costat a les verdes i a les madures, quan caiguin
blanques o negres. No han de tenir por de quedar-se mai sols.
Això és tot el que us en puc contar fins ara de la meva curta vida i dels
qui m?envolten. A més, em resulta molt difícil parlar de mi mateix. Tot el que
esdevindrà posteriorment i em formarà com a persona i m?ensenyarà a viure i a
sobreviure, són el viu reflex del fer d?aquí als anys 1940.De la patètica per
cruel postguerra, conseqüència directa de la guerra incivil que acabem de
suportar, que ha estat tan real i crua que ni el millor dels narradors s?hauria
mai imaginat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Emigdi, em recorda les novel·les per lliuraments dels grans escriptors francesos del XIX i XX. Enhorabona. N’hi gaudirem, a bon segur. Et dec, encara, la informació sobre la fundació i construccció d’aquella ermita de l’Alt Maestrat. No me n’oblide.
Gràcies per tot el que fas i ens esperones des del bell mig estant.
Una abraçada. Ja vos contaré, amb apunt i foto inclosa d’una que ens va passar a un restaurant parisenc fa tres nits amb tres parelles d’españols professionals de Valladolid o voltants. Riureu a bon segur.