Emigdi Subirats i Sebastià

Els unionistes han convertit la constitució espanyola en la seua bíblia particular durant els darrers trenta anys. Molt sovint s’ha criticat l’església catòlica per immobilista i dogmàtica quant a la lectura del text bíblic. Tanmateix, salta a la vista que tant el psoe com el pepé han superat els estaments eclesiàstics quant a dogmatisme amb la lectura del seu text. Des de l’espanyolisme el text constitucional s’ha interpretat cada cop d’una manera més restrictiva i sempre sota el concepte de l’Espanya una. En l’aprovació de la constitució, sense el suport d’ERC quant a força catalana històrica, es va perdre un dels tradicionals llençols que els catalans i les catalanes hem perdut a cada bugada quan hem negociat amb Espanya. Una constitució dissenyada contra la catalanitat, començant per l’article que prohibeix la unió de comunitats autònomes. Una constitució que no va preveure el concert econòmic per a Catalunya, a causa justament del pactisme i la política del peix al cove que van voler instaurar els capitosts de l’anomenada Transició, i que va tenir en el pujolisme el gran avalador. Una manera d’entendre l’estat totalment errònia i que ens ha portat a la situació de quebrament actual.
Veus del pepé repeteixen tothora que la Constitució va ser aprovada per una àmplia majoria d’espanyols, i que va rebre el suport majoritari fins i tot a Catalunya, no a Euskal-herria. S’omplin la boca d’aquest fet justament els hereus d’Aliança popular, partit hereu del franquisme, molts dels dirigents del qual n’eren contraris. L’ideòleg de l’espanyolisme més ultra, Josep M. Aznar, va fer campanya contra aquesta constitució, que ara amb veu tan alta defensa.
Després de 35 anys la situació sociològica, política, econòmica i cultural del país ha canviat radicalment. El franquisme ja queda molt lluny, malgrat que els seus hereus han ocupat durant aquestes tres dècades i mitja importants càrrecs en àmbits diversos. La constitució és un text fruit d’un període transitori, que va rebre suport ciutadà òbviament, però sota el signe inequívoc de la por després de tants anys de dictadura feixista.
Han passat molts anys, doncs. L’unionisme té el pes electoral minvat a Catalunya, com es va poder comprovar a les darreres eleccions al país. Malgrat que han fet la lectura que els convenia dels resultats electorals, els partits majoritaris són els que volen trencar amb Espanya. La diferència entre diputats i diputades sobiranistes i unionistes és molt gran. En moltes poblacions de pes l’unionisme no arriba al 25%, i en moltes poblacions petites, molt importants al país català, és veritablement residual.
Després de 35 anys, si es portés a votació el text constitucional, amb l’actual conjuntura política a Catalunya, rebria un estrepitós rebuig. I si l’alteressin d’acord amb la ideologia espanyolista dominant en l’actualitat, en qualsevol dels dos partits majoritaris allà a Espanya, encara seria més altament rebutjat.
Han estat tantíssimes les veus del món de la cultura que han rebutjat la castellanització de les nostres arts i l’espanyolització social. La intel·lectualitat ha reaccionat d’una manera esplèndida, com la ciutadania ha rebutjat totalment l’unionisme i el concepte de l’Espanya una, una Espanya que ens escanya econòmicament i ens ha maltractat sempre culturalment. 
Actualment la gran majoria del poble català rebutjaria aquesta constitució. L’unionisme quedaria àmpliament derrotat un cop més. Malauradament, la catalanitat perdria al País Valencià, les illes Balears i la Franja de Ponent, però l’unionisme veuria rebutjada la seua constitució per golejada a Catalunya.