Emigdi Subirats i Sebastià

Malauradament ens ha estat impossible recollir tota la informació que hauríem desitjat sobre l’any en què Campredó va convertir-se en un nucli pedani. Les notícies de què disposem ens porten a deduir que es va constituir a partir de la data clau de 1820, quan es va començar a repoblar majoritàriament el territori. Sabem que el 10 d’abril de 1833 va ser nomenat alcalde de barri l‘Antoni Baiges i Major. Desconeixem les atribucions que tenien els pedanis, tot i que el fet que el seu nom no apareix en molts documents oficials ens fa pensar que aquest càrrec era merament testimonial. Hem trobat algunes referències a actuacions dels pedanis campredonencs en les quals no es fa esment del seu nom fins al nomenament d’en Joan Valldepérez i Balagué, el 26 de gener de 1874. Durant aquesta segona meitat del segle XIX, la vida al camp campredonenc era veritablement difícil a causa de les precàries condicions de les sèquies i dels abundants aiguamolls que varen provocar l’aparició d’epidèmies, alhora que la incipient introducció del conreu de l’arròs va agreujar el problema. Quant a dades demogràfiques, remarcarem que el 1867 la partida campredonenca ja comptava amb 713 persones empadronades. Va haver-hi un creixement progressiu de la població només aturat per la greu epidèmia de grip de 1918 a causa de la qual van morir 35 persones al poble.

Altres dades d’interès ens arriben justament quan es va instaurar la dictadura del General Miguel Primo de Rivera (1923-30) , que va portar a l’alcaldia de Tortosa el tradicionalista Joaquim Bau, el qual nomenà alcalde pedani de Campredó Ramon Despax i posteriorment en Daniel Rodríguez i Balagué, i el mestre Ciril Garcia. L’1 de juny de 1923 s’inaugurà el baixador del tren. Es fundà el Centre Cultural de Campredó, dirigit per en Frederic Garcin.

Com a conseqüència de la proclamació de la II República el 14 d’abril de 1931, l’ajuntament tortosí va quedar constituït amb una ampla majoria esquerrana. La vida política a nivell de Catalunya i de l’estat fou veritablement agitada durant aquells anys, la qual també es reflectia a Campredó, on mai abans no hi havia hagut una implantació política tan intensa. Va ser nomenat alcalde pedani en Francesc Subirats i Machí. A causa de la lamentable situació urbanística, el plenari de l’ajuntament del 29 de juliol de 1932 va exigir al pedani que denunciés qualsevol obra que n o tingués permís. L’agost del mateix any, una inesperada tempesta va deixar en situació calamitosa les hortes i els camins del terme i va fer malbé els conreus, per la qual cosa una Comissió de campredonencs demanà ajut immediat al Consistori.

Les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 varen estar marcades per la presència al municipi de 150 pistolers portats de Barcelona per tal de controlar els participants en els comicis. La premsa esquerrana acusà directament en Joaquim Bau, cap de la candidatura de dreta Unión Ciudadana, com a instigador d’aquest fer antidemocràtic. El Front Únic d’Esquerres va guanyar aclaparadorament al municipi i també a Campredó, on rebé 253 vots per només 67 els bauistes.  El mateix any, amb l’arribada del Partit Radical d’Alejandro Lerroux al govern de Madrid, anticatalanista i anticlerical, el panorama polític va canviar radicalment. Durant l’anomenat bieenni negre (1934-36), va ocupar el càrrec de pedani en Benjamí Povill. La ciutadania local estava encara sota el xoc que varen provocar tant la forta repressió polític després dels fets del 6 d’octubre com els desnonaments dels pagesos.

Després de les eleccions del febrer de 1936, la pedania va quedar en mans d’en Josep Machí d’ERC, que va tenir un fort estira i arronsa amb els dirigents de les altres organitzacions esquerranes i revolucionàries (UGT, PSU, CNT) que va provocar la seva dimissió els primers mesos de guerra. Va ser substituït pel seu germà i company de partit Joan Machí. El Centre obrer, que presidia en Josep Mulet i Arrufat (a la vegada secretari de les Joentuts socialistes), va instaurar-se com una mena de contrapoder. Els malaurats Fets de Maig de 1937, en què els diversos grups esquerrans van enfrontar-se violentament per molts carrers de les principals ciutats catalanes, varen provocar una nova reorganització del govern local i del tortosí i van portar  a ocupar l’alcaldia pedània l’Eduard Rey, que regia un bar que es considerava com el Centre Obrer Republicà en el qual es realitzaren importants mítings electorals de suport al Front d’Esquerres de Catalunya.

Creiem d’interès remarcar que durant l’any 1931 La Cava va iniciar un expedient de segregació. Igualmnt l’Aldea i Enveja el 1936 varen plantejar-se seriosament la seua constitució com a municipi, malgrat que el desenvolupament de la guerra va impedir que arribessin a fer-ne una petició oficial. a Campredó també es va considerar la possibiitat d’iniciar els tramits segregacionistes sense arribar a realitzar-se’n un plantejament seriós, però. El consistori de Tortosa es va declarar contrari a aquestes segregacions. El 24 d’octubre de 1936 l’ajutament va fer públic un extens comunicat que valorava els moviments segregacionistes i prometia gestions per evitar el descontentament popular.