Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
Ahir a la tarda, vaig estar mirant el partit de futbol de la segona divisió entre el R. Saragossa i la Reial Societat, dos exprimeres de luxe. M’ho vaig passar molt bé durant la segona meitat ja que els donostiarres varen fer una magnífica remuntada i varen aconseguir el definitiu empat a 2. M’entristeix veure la Reial a segona ja que sempre m’ha estat un equip molt simpàtic. Mentre gaudia del seu bon joc al camp, em va venir en ment els dos campionats de lliga que va guanyar entre 1981 i 1983. Llavors jo acabava d’entrar a l’institut de Tortosa i era un entusiasta “futbolero” (he estat poc futbolista, malauradament). Recordo l’alineació campiona, en un moment en què encara només alineaven jugadors euskalduns: Arconada, Celayeta, Górriz, Kortabarría, Olaizola, Zamora, Diego, Periko Alonso, Satrústegui, Idígoras i López Ufarte. D’aquest equip destacava el porter, Luis M. Arconada, el més famós de la dècada dels 1980 a la lliga estatal, que va donar-me una gran alegria a la final de l’Eurocopa de seleccions, la qual jugaren Espanya i França, ja que li va passar un gol per baix dels braços. Ho sento pels catalans septentrionals, però quan juga la roja vull que pergui sempre (sóc molt conscient que l’estat francès és jacobí i ocupa cinc comarques catalanes). Malgrat aquesta badada que ens féu contents a molts bascos i catalans, era un grandíssim porter cobdiciat pels millors equips durant anys. També destacava el migcampista Zamora, i la portentosa davantera amb el xicotet López Ufarte i un 9 de tots els temps com Satrústegui (bigoti inclòs). Anys després el Barça es nodriria de jugadors donostiarres molt estimats a casa nostra: José M. Bakero, Txiki Beguiristain i López Rekarte. Llavors jugaven al vell estadi d’Atotxa. Ara els temps han canviat i la Reial Societat ha patit de debò en les darreres temporades fins que han caigut al pou de la segona divisió. Els desitjo la màxima sort per a la temporada, que aconsegueixin el retorn a primera sense gaires sofriments. Els afeccionats blaugranes sabem que El Sadar de Pamplona (ara reconvertit en Regne de Navarra per tal de traure les connotacions basques de l’Osasuna i espanyolitzar-lo) i Anoeta són els dos estadis on millor és rebut el Barça, a causa de la germanor existent entre les afeccions respectives. No amago que també tinc una gran simpatia per l’Athletic de Bilbao (té mèrit que continuïn jugant només amb bascos), alhora que els groguets de Vila-real també m’han robat el cor. Força Nàstic, igualment!
PD. A la foto, un retxut Maradona acompanya l’intrèpid López Ufarte, un extrem que feia tornar boig les defenses.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
fan uns 4 o 5 anys a donisti. Entren ana tavernam els meus amics solsonins jo. Tot ple de fotos de la els reial societat, de l’epoca que guanyà les dues lligues seguides. Arconada, Cortabarria, Zamora, Satrustegui, Lopez Ufarte, Idigoras,…., Jo fanàtic de l’athletic de tota la vida, desde Txerxu Rojo, iribar, Zubi, Sarabia, clemente, Argote, Noriega, …. i molts més. Molta rivalitat, però em vaig sentir millor que en el meu poble. pregunta final de cambrer, com pot ser un valencià de l’athletic ( i ara, després de 4 o 5 anys soci del barça)? No ho sé. hi ha alguna cosa en l’esport, que al gent que el practiquem, passem totalment de les nacions i del lloc aon varem nèiser. Sí, soc valencià indenpentestita, de l’athletic en futbol, de la penya i del llíria en bàsquet, i soci del barça ( i tambè he fet al meu fill). Soc estrany? no ho sé. Si algú més llest que jo ho sap, que m’ho diga. No m’agrada la sardana (malgrat 10 anys vivint a l’empordpa), preferisc les havanenesi i la jota tortosina i valenciana (Mare de Deu de la Cinta….)
Jo no sé si tot açò demostra la unió entre els països catalans que latre volen negar, però ès el meu mon i en el que m’agradaria que el fill visques. És fill d’una empordanesa, nascuda a Lleida, de mare de Palafrugell, amb avi de Pals, i pare de Oliana. Jo, valencià, edetà. Enamorat del l’empordà, de les terres de l’ebre, amant del rosellò, el vallespir i la cerdanya ocupada pels francesos. Aram tornant a viuer a Valencia, sé i el que he perdut, una llibertat que ara no tinc.
No oblideseu però, que quan parlem del país basc, estem parlant d’un altre país, d’on era un tal Sabino Arana, aquell que parlava tant malament dels catalans i que per a ell érem una regió i que no l’importava gens el nostre futur com a poble ( si, si, tot això va dir de natros), ara, per suposat que podem ser de la Reial, del Baracaldo, de la Ponferradina i fins i tot del TORTOSA, Emigdi. Jo, en canvi, sense anar mes llun, soc del Catalonia del Tortosa una mica del Liverpool i quan era jove, del Madrid. M’entusiasmen el Quicos, Saragatona, Botifarra, LLuis LLach, Paco Ibañez i Carlos Cano.
Ah, i d’aquí un rato me’n aniré a veure la processo de la Cinta i l’entrada a la Catedral. Estaré malalt?