Emigdi Subirats i Sebastià

Diumenge 4 d’octubre els meus fills, la meua germana i jo vàrem organitzar una festa sorpresa d’aniversari per a l’Araceli. El dia abans va complir una xifra emblemàtica, que suposava un  canvi considerable mentalment en la nomenclatura. Suposo que m’explico… com diu l’extrovertit Beni, personatge  de El cor de la ciutat, un colobrot que ens té pres el cor a tots els de casa, ho confessem… Ella no sospitava res en absolut, ja que ho vàrem mantenir tot en el més absolut secret. Quan vam arribar a casa va trobar-se amb un seguit de cotxes, companys i companyes amb els seus fills respectius. Tot plegat, una gentada… Sort que vivim al camp, a la zona de Font de Quinto/Raval del Pom,  i hi ha espai per a esbravar-se els més menuts. Vàrem poder passar una tarda molt animada, amb xerrera i rialles i desmitificació d’aquesta xifra emblemàtica de la qual parlava anteriorment. De quina xifra estic parlant? Pregunta força més fàcil que els famosos Jocs literaris de l’amic Tibau a  Tens un racó dalt del món…
L’Araceli enguany afronta el curs escolar, com a professora de català, havent passat igualment les oposicions d’ensenyament després d’uns mesos frenètics d’estudi. Els darrers anys els havia passat a l’IES Flix (Ribera d’Ebre). Ha estat destinada a l’IES de l’Ebre de Tortosa (Baix Ebre). Contrasta la meua llunyania de Campredó amb el fet que, sortosament, ella pugui treballar en un centre prop de casa. Li encanten les classes de literatura catalana, tot i que costa trobar alumnes amb el nivell que tota professora voldria. La màxima afecció del cap de setmana, òbviament, passa pels xiquets. El Guillem i la Rosa es mengen bona part del seu temps, amb només estones esporàdiques que pot dedicar a visitar blocs i webs per internet, una afecció que està colpint molta gent veritablement (i que duri…). No és un parlar per parlar dir que és professora vocacional. Tot i que sembla que tothom tingui dret a opinar sobre els professors i criticar la nostra feina, ella, com tants/es d’altres, no poden imaginar-se la vida fora de l’aula. Aquest és un fet que no es té gaire en compte per part dels opinadors de la lleugeresa, la crítica fàcil i el desconeixement total del sistema educatiu.
A la festa d’ahir, fora de l’ensurt inicial, va sentir-se molt contenta i satisfeta en tot moment. Ens acompanyaven les seues amigues de la universitat, la seua amiga més íntima del món educatiu, els i les companys/es de colla, la seua cunyada, les seues cosines i marits respectius, i tota aquesta collada de xiquets i xiquetes que són la nostra ombra en totes les  celebracions.
La foto d’aquest apunt és per al record més entranyable, per als moments difícils adonar-te que tens molta gent al voltant que et dóna suport. Nosaltres sempre hem estat molt fidels als nostres amics, amb la qual cosa mai no ens fallen quan els necessitem. Em permeto dirigir-me a ells i a elles molt especialment: Moltes gràcies a totes i a tots per haver vingut a la festa que ens ha permès poder passar una estona molt agradable tots junts. Val a dir que no ens hem allunyat del tòpic tampoc: els homes hem arreglat el món com passa en aquestes ocasions (ja no queda res per arreglar…), i les dones han dissenyat una perfecta vida familiar i de quina manera…
A l’Araceli, a complir-ne uns quants més que ja m’agafes…