Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

16 de desembre de 2006
Sense categoria
0 comentaris

ETS CULPABLE

ETS
CULPABLE

En Daniel va prémer els
ulls amb totes les seves forces. Era incapaç de mantenir-los oberts durant més
temps. Sentia una imperiosa necessitat de desconnectar. No comprenia què podia
haver fet  malament, ni  quina de les seves actuacions o opinions els
havia pogut molestar tant. I el que era encara molt pitjor, era ben conscient
que l?acabament d?aquell autèntic malson no estava en les seves mans. Va anar
donant voltes i més voltes pel llit. Va beure una mica d?aigua. Va tornar a
engegar el llum i va agafar una de les lectures obligatòries del trimestre que
habitualment tenia a la tauleta de nit. Va llegir durant uns pocs minuts, tot i
que no va poder trobar la manera de concentrar-se. Va anar al lavabo, i va
tornar a apagar el llum. La seva ment no s?aturava i el seu estat anímic estava
sota mínims. No va poder agafar el son fins a altes hores de la matinada.

 La seva mare el va despertar com de costum
abans de dos quarts de vuit. Va prendre una dutxa ràpida i de seguida va anar a
la cuina a esmorzar. No va poder ingerir absolutament res. Tenia moltes ànsies
i sentia l?estómac completament revolt. Va insinuar-li a la seva mare que es
volia quedar a casa, ja que no es trobava gens bé. No havia perdut ni una sola
classe en tot el curs. Ella va reaccionar amb l?habitual resposta implacable
quan es tractava d?afers escolars: 

                    
Sembla mentida que siguis tan irresponsable i que t?hagi
de recordar que ja vas estudiar ben poc anit. Vas apagar el llum ben aviat,
massa. No comprens que no et convé perdre classes tant a la lleugera. Sort que
jo estic sempre a l?aguait. De vegades sembles un immadur, i si fos per tu ja
t?hauries jugat la matrícula d?honor. Has de prendre consciència d?una vegada i
per totes que no et queda cap altra opció que traure-me-la.

Pocs minuts  després en Daniel va sortir de casa amb la
motxilla a l?esquena. Anava a pas lent. Li retronaven encara les dràstiques
paraules de la seva mare, que no li havien deixat cap alternativa. No li apetia
veure ni parlar amb ningú. S?estava aproximant 
a l?institut i començava a sentir la por en propi cos. Va pujar les
escales sol i va dubtar tímidament abans d?agafar el llarg i estret passadís
que portava a la seva classe. L?Alberto Gómez el va veure de lluny i li va
faltar temps per donar el crit de guerra dels darrers dies.

– ¡Marica a la vista!
¡Culos contra la paret!

En Daniel va intentar
mantenir la calma. Va seguir el seu pas com si no hagués sentit res. Havia de
passar per davant d?aquell que l?acabava d?insultar, que estava envoltat d?un
nodrit grup de noies que li reien totes les gracietes, i l?ajudaven a
enlairar-se com a un autèntic líder. L?Alberto es va interposar bruscament en
el seu camí. Li va fer diversos senyals humiliants i es va tocar els genitals
amb les dues mans de manera ofensiva. Li va donar una forta empenta, i després
va proferir els seus  insults de cada
dia.

                    
Seguro que te has puesto caliente que te haya tocado,
¡chupa pollas de mierda!

En Daniel no va gosar dir
res. Va acotxar el cap i va encongir les espatlles. Va entrar a classe i va
seure en el seu pupitre habitual, a la primera fila. En Joan i en Carles, els
seus íntims amics d?infantesa, que des del primer dia que varen cursar
l?ensenyament secundari havien segut plegats, 
s?havien canviat de lloc. Varen col·locar-se dues files al seu darrera i
a l?altra part de l?aula. En Daniel va haver d?engolir fort. S?havia quedat
sol.

A dos quarts de nou va
entrar el professor d?anglès, en Jordi Ventura. Era nou a l?institut i era la
seva primera destinació, ja que s?havia llicenciat feia ben poc. En Daniel es
mostrava absent, tot i  que era la seva
assignatura favorita i que volia dedicar el seu futur universitari a l?estudi
d?idiomes. L?Alberto Gómez i la seva quadrilla varen passar-se tota l?hora
llençant-li tota mena de paperets al seu pupitre amb unes frases que tiraven
amb bala:

?Te estàs comiendo con la mirada el culo de Jorge?.

A les onze va sonar el
timbre. Era temps d?esbarjo. En Daniel no sabia on anar. Se sentia observat amb
lupa en tots els seus moviments, i qualsevol camí que emprengués seria
considerat com una veritable afronta. Si entrava a la biblioteca, causaria les
ires dels de sempre ja que l?acusarien de ser un empollon de merda. Si anava a
fer un entrepà al bar, hauria de passar per davant d?ells i suportar les seves
paraules agrejades i les seves provocacions inacabables. A més, en Joan i en
Carles ni tan sols l?havien esperat. Dia a dia tot s?anava agreujant.

Aquell matí al pati el
seu nom anava de boca en boca. La Roser Figueres, la noia que sortia amb
l?Alberto des de feia més d?un any, va comentar que no era un mal noi, ja que
sempre ajudava amb els deures a tothom que ho necessités, i que sentia pena per
tot el que li estaven fent:

– No veieu que s?ho està
passant molt malament. No hi ha dret que li feu la vida impossible, si no us ha
fet absolutament res. I no ho sabeu si és homosexual! És mania vostra, que ell
no s?ha insinuat a ningú ni en teniu cap prova palpable. I si realment ho fos,
no passaria res. Se suposa que vivim en llibertat i tothom és ben lliure de
tenir l?orientació sexual que li plagui.

– Si és el maricón del
barrio ¿Què pena te ha de dar ese degenerado que se caliente con los tíos?
Suerte que tu no le gustas, si hablaras así de un chico de verdad me harías
entrar celos. ? fou la resposta cordial del cervell d?aquella injuriosa croada
contra un estudiant modèlic.

Després de l?esbarjo, la
professora de literatura catalana va demanar que formessin grups de tres per a la
realització d?un treball sobre la novel·la ?Mirall Trencat? de Mercè Rodoreda.
En Joan i en Carles es varen ajuntar amb l?Eva Piquer, l?amiga íntima de la
Roser Figueres que estava asseguda al costat d?ells. En Daniel no va gosar
dirigir-se a ningú. Es va limitar a mantenir el cap baix i a contenir les
llàgrimes.

En Jordi Ventura el va
cridar urgentment al seu despatx. Era el seu tutor i volia saber què estava
passant. Aquest cop eren els professors els que havien estat enraonant
abastament sobre ell. En Daniel era un noi bastant tímid, però a la vegada no
havia tingut mai problemes d?adaptació ni de relació amb els companys. Havia
estat la gran promesa de l?alumnat  des
que va ingressar al centre i hi havia dipositades en ell moltíssimes
expectatives. La seva situació actual els semblava veritablement
incomprensible. 

    No passa res. No tinc cap
problema amb ningú. Em trobo bé. ? varen ser els únics mots que varen eixir de
la seva boca.

Què havia provocat aquella conspiració en contra
seva que li estava fent tant de mal? Era la seva veu, potser? L?acusaven
d?amanerat per no tenir un to de veu suficientment masculí per al seu gust?
Potser també tenia a veure el fet que no havia sortit amb cap noia encara?
Havia dedicat massa temps als estudis i havia deixat massa a banda la vessant
social? Tot eren preguntes sense cap mena de resposta que l?anaven enfonsant a
ritme accelerat. L?únic que tenia clar era que havia tingut un dia per a
oblidar. I ja n?anaven uns quants!

Va arribar a casa. Es va tancar a l?habitació. No
va tenir esma ni per a engegar 
l?ordinador i connectar-se a Internet com acostumava a fer al vespre.
Encara tenia menys ganes de posar-se a fer els deures, tot i que en tenia una
bona carretada. Va tancar els ulls, fins que la seva mare va cridar-lo per
sopar.

       
Daniel, no estudies gaire aquests dies i acabaràs
malament. La teva única obligació ara per ara en aquesta vida és estudiar, i
t?ho estàs tirant tot a l?esquena. Espavila d?una vegada! Si no et poses les
piles, ja et pots oblidar de sortir els caps de setmana d?aquí a final de curs.

La seva mare no sabia que
aquell càstig s?havia convertit en el seu primer alleugeriment dels darrers
dies. La trista realitat era que no tenia ningú amb qui sortir. Va sopar molt
poc i va tancar-se de nou a l?habitació. Va passar-se una estona ben llarga
pensant, fins que va quedar-se adormit sense ni tan sols haver-se posat el
pijama. La seva mare va entrar a la seva habitació per tal de comprovar si
estudiava i  li va donar una forta
reprimenda.

                    
No hi ha manera que estudiïs de debò des de fa un parell
de setmanes. Això no pot continuar així. No ets conscient de què et jugues. No
vull veure la llum apagada fins que hagi tocat la una.

El dia següent la rutina
a l?institut va transcorre de manera idèntica. En Daniel va arribar sol a
classe i no va entaular conversa amb ningú. L?Alberto Gómez li va pegar un
paper amb un dibuix a l?esquena que retratava dos nois nus que es besaven i
s?acariciaven,  i amb un insult gros
escrit a sota. En Daniel va córrer cap al lavabo. Estava plorant i el seu tutor
el va sentir. El va esperar que sortís i va emportar-se?l al despatx:

                    
M?has d?explicar tot el que et passa, Daniel, i no
accepto una resposta negativa.

                    
No res ? contestà ell secament.

                    
No m?ho pots dir això, que no sóc ni sord ni cec. Et veig
trist i et noto absent. Tu sempre has estat el millor alumne del centre i sé
que te?n passa una de grossa.

                    
No és res greu. Només que no em sento tan motivat per
estudiar com abans.

                    
No pretendràs que et cregui. Què són aquestes llàgrimes?
No em preocupa la teva motivació pels estudis, sé que la recuperaràs i ens
donaràs una lliçó a tots que ens quedarem ben parats. La teva capacitat
d?estudi és fenomenal, mai no he conegut ningú com tu. Vols que et digui la
veritat, endevino que el problema radica amb l?actitud grollera d?alguns dels
teus companys. M?hauries de dir d?una vegada què t?estan fent. Jo et podria
ajudar.

                    
No res, creu-me. És cosa meva.

  Daniel, necessites ajuda
urgent. Ja saps que al centre tenim dos psicòlegs i t?aniria molt bé enraonar
amb tranquil·litat amb un d?ells. No vull que et sentis sol, jo estic al teu
costat i a la teva disposició per quan em necessitis. Com a alumne, ja saps que
ets la meva debilitat. Si no m?ho dius, ho intentaré esbrinar pel meu comte
igualment.

        
Jordi, gràcies per preocupar-te per mi i pels teus elogis
desmesurats, però no em passa res.

En Daniel es va tornar a
tancar  al lavabo a l?hora del pati. El
seu cap donava voltes i voltes. Tenia la sensació de ser un inútil i un covard,
que s?amagava per no plantar cara als qui volien esborrar-lo del mapa.  No tenia esma per encarar la seva
problemàtica personal. No era ningú.

Quan va entrar a classe
hi havia una inscripció a la pissarra que deia: Maricón en clase, primer
pupitre.
En Daniel va sortir corrents i un sorollós esclat de riure va
envair tota la sala. En Joan va fer la intenció d?aixecar-se de la cadira i
anar al seu darrera, però finalment no es va atrevir. En Carles es va limitar a
abaixar els ulls i després va mirar enrera.

Va estar divagant per la
ciutat, ja que era massa d?hora per arribar a casa. Tot i això,
malauradament  la seva mare va
assabentar-se de seguida  que no havia
assistir a la darrera classe d?història, ja que la professora vivia just al pis
de sota i s?havien trobat a l?ascensor.

– T?estàs passant de la
ratlla. Has estat perdent el temps inútilment per la ciutat. Ets un dropo
qualsevol. Pensa que el teu pare et trencarà la cara quan se n?assabenti, i no
trigaré gaire en trucar-li.

Va córrer cap a la seva habitació.
No va menjar res, i a la tarda es va negar taxativament a assistir a les
classes de  l?institut. El seu pare va
continuar l?esbroncada quan va arribar del treball al vespre. Els estudis eren
allò més important de la seva vida i els estava descuidant totalment

                    
Em fas llàstima de veure?t. No seràs ningú el dia demà i
hauràs de viure de la caritat. Només tens una obligació en la teva vida i no la
compleixes. T?estàs comportant com una autèntica merda. No sé si n?ets prou
conscient, però amb la teva mare i amb mi te l?estàs ben jugant.

Quan el seu pare va
acabar, en Daniel va obrir la finestra de l?habitació i es va posar a mirar a
sota. Li varen passar pel cap un seguit de pensaments estranys, però no va
tenir prou valentia per posar-los en pràctica. Va tancar els ulls i va
imaginar-se un salt al vuit. La seva inventiva el va portar a llegir les
esqueles dels diaris del dia següent i les lamentacions de la gent de
l?institut. A casa plorarien, malgrat que li havien fet la vida impossible i
l?havien manipulat en cada moviment que havia volgut fer. Els mestres el
lloarien com a l?alumne exemplar que havia estat. No estava en condicions
d?endevinar la reacció d?en Joan i d?en Carles, potser l?apreciaven o no. Segur
que l?Alberto Gómez se sentiria el gran triomfador i no exterioritzaria cap
senyal de remordiment.

Va estar cavil·lant tota
la nit, i va treure?n unes conclusions ben clares que li havien de canviar la
vida radicalment. Ell no era homosexual, mai no li havia passat pel cap. I molt
menys era mereixedor d?aquell tracte degradant per part dels companys, ja que
mai no s?havia posat amb ningú i havia intentat tenir una bona relació
d?amistat amb tots.

Tenia necessitat de  demostrar-se a si mateix que tenia un alt
grau de masculinitat. Va estar  acariciant-se
els genitals i el seu membre durant una llarga estona, i va gaudir d?una
perfecta  erecció amb un seguit de
pensaments imaginatius i eròtics centrats exclusivament en una companya de
l?institut que li agradava molt. Va alliberar tots els seus instints amb un
orgasme final força complaent. Feia molts dies que ni tan sols li havia passat
pel cap la idea de masturbar-se, i aquella nit havia trobat un plaer inaudit.

Posteriorment, li vingué
un estrany pensament: ell era més intel·ligent que els seus progenitors junts,
les pressions inhumanes i les 
humiliacions que rebia a casa també estaven fora de lloc. Havia de
capgirar la seva actitud davant de molta gent. Ja n?hi havia prou!

Es va llevar ben d?hora i
va prendre una dutxa llarga i  relaxant. Va
anar a la cuina i es va preparar el got de llet. Va haver d?escoltar les
reprimendes repetitives de la seva mare.

                    
Mare, jo sé el que em faig. Sóc un bon alumne i estic
molt ben preparat i trauré molt bones notes. Tu i el pare caureu de cul quan
les veureu? No voldria recordar-te que tu ni tan sols vas acabar la carrera de
medicina, i que t?has limitat a exercir 
de senyora d?arquitecte. Profitós ofici aquest! Tu vas fracassar
totalment amb els teus estudis, jo no ho faré.

La seva mare li va donar una forta bufetada. No
s?esperava aquella airada reacció dialèctica d?en Daniel, al qual havia tingut
plenament dominat des del dia que va nàixer. El seu fill li va respondre
enèrgicament amb un to de veu que mai no havia gosat usar abans:

– És el darrer cop que em
toques. Tinc 17 anys i ja no sóc un nen. Tu també ets culpable.

Va omplir la motxilla de
llibres i va marxar cap a l?institut. Va caminar pels  carrers principals perquè ja mai més volia
esquivar ningú. Va veure com alguns companys de classe el senyalaven o es
posaven a fer una rialla còmplice. L?Alberto Gómez va apropar-se-li.

                    
¿Cuántas pollas te apetece chupar hoy? Con la mía no
cuentes, i mira que és gruesa i sabrosa, mariposón.

En Daniel no es va
arronsar aquest cop. El va escopir a la cara. L?Alberto va llançar-se-li  a sobre immediatament, i ell va haver de
traure les forces d?on va poder. Varen estar tirats  per terra una bona estona i en Daniel va
pegar-li diversos cop de punys a l?ull que li varen deixar ben morat. Ningú els
va separar. En Daniel finalment va poder aixecar-se i el va deixar tirat a
terra. De la seva boca va sortir una sola expressió: Ets culpable. A l?Alberto
Gómez no se li va veure el pèl per l?institut durant uns quants dies.

A classe hi havia un
silenci sepulcral. En Daniel tenia una màniga de la camisa completament
estripada, però va demanar fer igualment l?exposició de ?Mirall Trencat?. Amb
veu un xic tremolosa, va demostrar tenir uns alts coneixements literaris i
haver entès l?obra a la perfecció. Havia fet l?exposició sense cap ajut, i va
rebre la felicitació més cordial per part de la professora.

A l?hora de l?esbarjo va
anar al bar i es va demanar  un entrepà
de truita i una llauna de coca cola sense cafeïna. Quan sortia  es va trobar cara a cara amb en Joan i en
Carles. No sabia ben bé com afrontar la situació. Els va dir adéu i va avançar
uns metres. Primer cap no va respondre, però uns segons després en  Joan va girar-se i el va cridar:

                    
Daniel, vine amb nosaltres.

En Carles va empal·lidir
de sobte. Li va començar un fortíssim tremolor a les cames. Tenia una mena
d?espant injuriós ficat al cos. Va llençar el tros de canya de xocolata que
portava a les mans a la  paperera més
propera i  va marxar cames ajudeu-me.

En Joan va agafar en
Daniel del coll. No va dir res. El seu gest era ben significatiu i desprenia
preguntes i solucions a la vegada: Què t?hem estat fent aquests dies? Tot
tornarà a ser com abans.

Varen arribar a classe i
en Joan va tornar a col·locar-se al costat d?en Daniel. En Carles fins i tot va
endarrerir-se una fila. Duies noies varen apropar-se  a en Daniel i el varen felicitar per
l?excel·lent exposició que havia fet de ?Mirall trencat?. Una d?elles era la
Roser Figueres.

A la tarda en Daniel i en
Joan varen anar després de classe a jugar al futbolí a un club d?estudiants, i
varen trucar en Carles que no va contestar el mòbil. En Daniel va tenir a la
ment un únic pensament: en Carles és culpable. La Roser Figueres va entrar poc
després. Va jugar unes partides amb ells, i li va demanar a en Daniel que
l?acompanyés a casa. No varen fer cap comentari sobre el que havia passat en
els darrers dies.

A casa, la història de
sempre. Va trobar la seva mare molt empipada i amb ganes de guerra. Li va
tornar a muntar un altre numeret, amb una altra histèrica escridassada inclosa,
perquè havia arribat molt tard (passaven de les vuit), i al seu parer seguia descuidant
els estudis.

                    
Sé el que em faig, i no em serà difícil de trauré les
notes molt millors que tu.

                    
Ets un mal educat i estàs veritablement insuportable. No
puc entendre en què he fallat en la teva educació. Et creus el rei del mambo
i et farem baixar del núvol a les bones o a les dolentes.

                    
 I tu ets culpable,
– li contestà.

Va estar estudiant fins a
altres hores de la matinada. Quan necessitava fer una pausa, es connectava al
messenger i xerrava amb en Joan tal com solien fer abans. El seu amic es  mostrava molt comunicatiu, sabia que li havia
fallat i tenia moltes ganes de demostrar-li una total lleialtat. 

L?absència de l?Alberto
Gómez a les classes es va anar allargant. La Roser Figueres havia canviat el
seient i va posar-se entre en Daniel i en Joan. Quedava amb en Daniel al club
algunes tardes després de classe. Començava a passar-se la veu que hi havia feeling entre ells.

El dia que l?Alberto va
tornar a aparèixer per l?institut, en Jordi Ventura va voler parlar-li
immediatament. Calia posar pau i no deixar que les coses tornessin a sortir de
mare. En Daniel ja havia sofert prou, i ell com a professor de tots dos no
podia consentir que aquell mal rotllo continués.

– Mira Jorge, eres mi
tutor, pero esto no te da derecho a exigirme nada. Haré lo que me pase por los
cojones con ese maricón. ¡Coño, que es un chupa pollas de mierda! Me las pagará
todas.

Aquella tarda, en sortir
de classe l?Alberto Gómez va traure una navalla de la butxaca de la jaqueta,
quan va adonar-se que  en Daniel  anava xerrant i rient amb la Roser Figueres.
Ella se l?havia deixat per telèfon feia uns dies i no li havia contestat cap de
les seves trucades posteriors. A l?Alberto se li varen creuar els cables, i es
disposava a clavar-li pel darrera, quan va topar-se amb les mans d?en Carles
que va aturar-lo a temps. Va haver-hi una picabaralla i en Carles va sortir ben
malparat. Li queia un bon toll de sang.

La Roser va anar a buscar
ràpidament el cap d?estudis i en Daniel intentava parar l?hemorràgia amb un
mocador. L?Alberto havia desaparegut. En Jordi Ventura va ser el primer
d?arribar i no va perdre el temps i se l?emportà a l?hospital. La Roser i en
Daniel varen anar amb ell. Mentre s?esperaven a urgències la noia va besar-lo
al llavis en diverses ocasions. Era la primera vegada que en Daniel sentia un
pessigolleig a l?estómac que el feia sentir molt feliç.

En Carles va haver de ser
operat d?urgència, però estava fora de perill. En Daniel i la Roser varen
passar la nit a l?hospital, juntament amb en Jordi Ventura. Els pares d?en
Daniel acudiren a urgències i se?l volgueren emportar cap a casa ja que creien
que tenia coses més importants a fer, però el professor d?anglès va intervenir.
Havia endevinat què passava a casa i tingué una llarga xerrada amb ells, de la
qual se suposava que n?havien de sortir conseqüències positives.

La policia va anar a
buscar l?Alberto Gómez a casa seva. El varen interrogar durant dues hores i el
varen deixar anar sota llibertat vigilada. Calia controlar els seus moviments i
evitar que aquelles actituds fossin la norma als centres educatius. La direcció
del centre conjuntament amb el cos policial autonòmic varen organitzar una
conferència per tal de denunciar qualsevol tipus de violència estudiantil, en
la qual es va defensar la curiosa idea de ser tou amb els joves que cometien
lleugers delictes, donat que tothom mereixia una segona oportunitat. Els pares
de l?Alberto Gómez però varen creure oportú que calia internar-lo en un centre
especial per a nois problemàtics a Barcelona.

En Daniel i la Roser
sortien junts i eren inseparables. Varen convertir-se en la parella de moda de
l?institut. Ella va aconseguir donar un tomb radical a la seva vida.. Un
dissabte la nit romàntic, vora el riu i sota el cel estelat, en Daniel va veure
escrita la paraula amor en el seu cos.

El trimestre va arribar
al punt i final. En Daniel va rebre la cantada matrícula d?honor i va
aconseguir la millor nota de les PAAU de tots els alumnes que s?havien
presentat a la demarcació de Tarragona. La traumàtica relació amb els seus
pares no havia millorat, però. Ells tenien previst que estudiés dret, ja que
volien inculcar-li uns valors de disciplina estricta que havien de portar-lo a
optar per la carrera judicial. No li havien donat cap altra opció i l?havien matriculat
sense el seu consentiment en una caríssima universitat privada.

Es va enfrontar amb ells
amb totes les de la llei. Va sortir de casa donant una forta portada i renegant
dels seus progenitors. Es va apropar al riu. Va estar hores i hores pegant voltes
i més voltes a tota la seva vida. Tenia uns pares monstruosos que el
manipulaven i que no el deixaven créixer personalment. Se sentia encadenat i
amb ganes d?alliberar-se.

                      
Són culpables, – era el seu únic pensament.

La Roser va trucar-lo al
mòbil en aquell mateix instant. Varen parlar durant una estona i varen quedar
al club habitual. Li va explicar tots els seus problemes un a un. Després varen
anar a casa d?ella perquè podrien estar sols, 
i va tornar a regnar  l?amor. Va
sortir amb les piles carregades i amb ganes de derrotar qualsevol obstacle que
se li posés al davant.

Quan va arribar a casa,
no va tenir cap por de comunicar-los als seus pares que  tenia una decisió presa, a la qual no
renunciaria per res del món. Es matricularia a la facultat de Traducció i
Interpretació de  la Universitat Autònoma
de Barcelona. Havia parlat amb en Jordi Ventura, i aquest li havia fet cinc
cèntims sobre una àmplia amalgama de possibilitats d?estudi per a nois sense
recursos que tenien resultats escolars excel·lents. Ningú ja no et trepitjaria
mai més.

A la vila olímpica
compartiria pis amb en Joan, en Carles i la Roser. Aquests serien culpables de
la seva felicitat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!