Aquesta és una entrevista virtual a Mn. Joaquim Garcia Girona (Benassal 1867 – Baeza 1928), autor de Seidia (1920), poema èpic de la Renaixença al País Valencià. el guió ha estat redactat per Òscar Pérez Silvestre a partir dels pròlegs, de la correspondència i d?altres treballs de Garcia Girona. La vàrem usar en el programa d’Antena Caro d’homenatge a l’autor.
Mossén, diuen els investigadors actuals que vosté és un dels pioners de la dialectologia moderna a la diòcesi de Tortosa, i que fins i tot es va avançar a la invitació que va fer Mn. Alcover en la Lletra de convit. Què ens en pot dir?
«De mi puch dirli, (y per lo que toque al Maestrat d?ahont soch fill) que em vaig alegrar molt al saber la escomesa de Mn. Alcover, perque en ocasió de fullejar los papers vells d?aquells arxius, vaig vore que hi havia un tresor de llenguatje catalá. Així és que ja m?havia dedicat á fer colecció de paraules y frasses de la llengua avans de tindre coneixement de l?obra d?ell.
»(…)També tenie un bon muntó de paraules y refrans del llenguatge vivent, quines cédules anava fent á mida que me hu permitien mes ocupacions».
?Tot aqueix be de Deu, enviat fa temps, quant estava encara a mij adobar, a la Calaixera de Mossen Alcover, volgueren i demanaren los amics de castelló de la Plana que isqués a taula ?antes com antes?, que diém al Maestrat?, i abans que aparegueren los primers plecs del Diccionari general de la Llengua, a fi i efecte de que pugués ser abocada dins d?aquell tota la nostra replega (…). I no era aquest lo sol motiu: sino que nostre Vocabulari esperàvem sos editors fos lo clarí que dessonillés i espabilñés a molts de nostra terra a que?s fessen també caçadors de vol i atustassen i embestissen a tot vocable i cosa que passés atret de la seua llapicera?.
?(…) En una paraula: nostre Vocabulari era un regatxol que baixava del Maestrat, buscava com engrossarse en la Plana i altres terres, per anar a morir a la mar d?un Diccionari General de la llengua catalanesca-valenciana que?l vullgués acullir en son si?.
En lo meu desitj de ajudá á la reconstrucció de nostra llengua, hai tentat de conreá la poesia».
En la revista de Morella ?Vallivana? apareixen uns articles meus sense firma, els qui porten el titul de ?Parlém del Secseni?. L?ortografia no els agradará en els primers articles: está feta apòsta pera que?ls passen milló per la gola a aquells morelláns, més castellanisats de lo que es puguen pensá. Ja voran que faig campanya a favor dels bòscs, riquesa la més estensa y sòlida de nostra Tèrra-Alta, perduda, dissipá, arruiná, com en les comarques més perdudes de la perduda Peninsula. (…)
»Era la gran ocasió eixa del Secseni de les famoses festes de Morella a sa Patrona Mare de Deu de Vallivana, pera introduí ¡la llengua propia! ¡vergonya es que?s digue!».
Vosté és un dels pocs valencians, juntament amb Lluís Revest, que ha emmotllat el clàssic Horaci en valencià. Conte?ns com ho ha fet.
«(…) això es lo que m?he proposat; a saber, que?ls versos valencians d?aquestes noves versions tinguen la mateixa estructura i, pertant, lo mateix ritme dels llatins.
»No donaré una explicació, com diuen, tècnica: escric per a tots els que puguen interessarse en esta matèria, i faré us de raons i signes plans i senzills.
»Primer de tot diré, que?l fí, lo scopus d?aquestes traduccions a nostra llengua, en esta secció del Jardí d?Horaci, es fer un Horaci valencià, parcial, s?entén, un ramell d?escullides odes seues que donen a conéixer un aspecte de la seua excelsa i múltiple personalitat literària. Un Horaci tal com es, no llevantli ni ficantli ni mudantli res de lo principal, ni encara en lo secundari més que a pura necessitat; que no?m dona pena passar plassa de apegat a la lletra: preferisc assò a les originalitats de certs traductors, que posen mol de lo seu… per no tindre paciència per a desentranyar i desenredar lo sentit de l?original, i no vull dir perque no?n hi ha més en la testerola. Això sí, Horaci vestit a la valenciana, que?s deixe escoltar i entendre en los vocables, giros i maneres que jo sàpia trobar més propies i llegítimes de la nostra llengua. Perque es tanta la fe que tinc en la virtut, nyervi i gràcia de nostra hermosa vernácula, que estic segur de que per ella no ha de quedar».
Tot i estes justificacions, sembla que la seua gosadia va alçar una certa polseguera entre els amics de la Castellonenca…
Cóm no? A la novetat tot lo mon se gira. I el tabaleig i pregó era a fer adressar les orelles més catxes. Els primers en caragirarse a l?article van estar, naturalment, els amics. Un d?ells, que hu es de l?ànima, i entés com pocs en esta matèria, se?n va espantar. Li semblaren les meues lucubracions… casi casi una heterodòxia prosòdica. Un altre, igualment entés i amic, contava i no acabava del gust, del delit ab que assaboria lo meu Horaci valencià al sò de la lira clàssica».
«(…) el ritme horacià, font de suprema melodía, tal i com jo?l senc, pot ferse perceptible en nostra vernàcula d?una manera prou acostada (…)».
»La fòrmula de la imitabilitat la concretava jo a modo de principi: »La cantitat de la mètrica llatina no?s pot imitar en nostra vernàcula més que en la deguda combinació de les sílabes tòniques i de les àtones».
«Si m?és llícit, diré que faig versos llatins en vocables valencians. Me es indiferent que resulten de dotze sílabes o de onze. Lo que vull es que?ls temps de la cantitat llatina se percibixquen igualment ordenats en la valenciana, ni un més ni un manco».
Seidia és el gran cant a la conquesta jaumina dels Ports, del Maestrat i de la Plana, la seua obra més reeixida i coneguda. Com s?endinsà en este gènere poètic?
«Era jo encara un estudiantás de Llatí, i vaig fer ja uns versos, en castellà, a un lloc pintoresc de la meua vila, en los que fea eixir una princesa mora. Allò era un brot bordissenc, pero esclatava sense dubte a la escalforeta de certa exaltació de sentiment per la terreta nadiua, i no com se vullga, sino d?anyorança de les seues glòries antigues».
«Aplegat jo a home, i a capellà, aquell entusiasme havia fet tota sa pujada i del tot em posseia. Lo gran rei En Jaume, sos cavallers, ses valentes mainades, les glorioses hominies que en nostra terra eixecutaren, i lo mèrit cent vegades més gloriós d?haverla repoblada de cristians, tot me tenia corprés i enamorat i desijós d?enamorarne als nostres conterranis».
Em vaig capficar en que?l nòstre Maestrat y Plana de Castelló, capsalera del Reyne de Valencia, tingueren sa llegenda, son petit Canigó. La temeritat Deu y?ls bons patricis me la perdonarán.
??Seydía?, que consta de catorze cants en vers, m?ha fetes pegar moltes sarpades, tot per amor a nostra estimadíssima llengua.
«Los cànons dels mestres, la seua manera de poetisar, encara que a longe, tenien de ser observats. Jo havia de metrehi alguna cosa de deus ex machina i d?aquells motius més típics de les epopeies. I com no anava jo a inventar la pólvora, vaig i ampro lo mole d?algun que atre dels mestres, i, fugint lo més possible de servilisme, me faig ab eixes peces que m?eren necessàries (…). Algunes, no obstant, que pareixerán imitacions, (…) no hu son, sinó meres coincidències».
Tot i ser acabada el 1908 la primera versió, fins al 1910 no publica el primer cant (Lo deslliurament de Morella) en separata i en la revista Vallivana. Què va succeir entre 1908 i 1919, quan el presenta als Jocs Florals de València?
«Em vaig fer aragonés i cabut, com los fills d?aquella terra [Saragossa]. Dic açò perque vaig aplegar a una reforma completa del meu poema ?Seidia? (continuació del ?Deslliurament de Morella?) i crec que l?obra va guanyar un bon tant per cent. Los amics de Castelló, En Gaetà Huguet, Guinot, lo jove Lluis Revest, i sobre tots, mon amic tortosí Mn. Tomas Bellpuig, les excitacions del qual, principalment, em mogueren a posar-hi mans a la faena per espai de dos anys llergs, m?animaren i donaren corage per a la publicació. Nostra terra está pijor que Catalunya i Balears avanç del actual renaiximent. Una obreta com la meua, mes que siga d?assumpte antiquat i no prou original, seria un bon despertador per als nostres coterrans, dejunis de tot de la propia historia i poesia».
«La història d?aquell cicle de glòries, fonament del nostre gran poble del Regne, l?hagués jo volguda vore en totes les mans; hagués volgut, que la mateixa Crònica del rei En Jaume fos familiar vora la llar encesa de nostres cases, ressonant ses heròiques contalles en aquella llengua, que és la nostra de vui, dins l?ànima de nostra raça, com alguna cosa consubstancial a la mateixa.
»Llavons vaig i penso: ?Eixa història, si jo la puguera escudellar en lo mole dels versos, és en dir, a modo de romanç, i en nostra clara llengua valenciana, tal volta conseguiria que?ls abellire als meus paisans del Maestrat i de la Plana, en lo que d?esta nostra terreta parla dita història, i en fessen menjada en les seus velades casolanes?.
»(…) En remat i conclusió: jo escribia este llibre per a la gent i no per als erudits, i a la gent tot li sab a nou».
«Hai pogut comprobar, que tant a València com a Castelló i de més del Reine, ha caigut molt be la meua obra».
?Si busqueu en aquest llibre coses noves i exquisides de gran emotivitat, ja haveu llegit prou. Però si vos trobeu amb paciència per a refrescar la memòria de coses velles de nostra comarca, que no per ser-ho deixen de ser hermoses, i justipreuar el que per amor a eixes coses de sa terra i de sa llengua ha treballat i suat un que no va nàixer poeta, tireu per avant.?
Mossén, sabem que és un home molt ocupat en la regència del seminari i que es lliura en cos i ànima a l?educació dels futurs preveres. Per això, li agraïm encara més que haja concedit estos minuts a nosaltres i a tots els oients d?Antena Caro. Augurem un futur esplèndid a la seua obra. Moltíssimes gràcies.
A vostés. Bon dia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!