Emigdi Subirats i Sebastià

Deia, i molt encertadament,  en el seu speech la presidenta del Parlament de Catalunya, la democristiana Núria De Gispert, en la constitució del nou Parlament, que la manifestació multitudinària de l’11 de setembre de 2012 havia enterrat definitivament l’autonomisme. La via estatutària va rebre l’estocada de mort amb el pacte Mas-ZP, que deixava en no-res els acords del Parlament català, i després amb la nova mutilació que va rebre per part del Tribunal Suprem d’allà a Espanya. Els catalans i les catalanes van sortir multitudinàriament al carrer amb la consigna independentista sense embuts. Tot un riu humà que volia deixar enrere trenta anys d’intentar vertebrar el país dintre de l’estat espanyol, cosa que mai ha estat recíproca. 
La tensió política s’ha anat accentuant durant els darrers mesos. La lectura dels resultats electorals ha estat veritablement sorprenent. Els espanyolistes veuen una victòria en la caiguda del suport al president Mas, el qual ha canviat radicalment de missatge i ha abandonat postures de genolls com la de l’estatut. Sortosament. Les forces espanyolistes, el nacionalisme espanyol, ha perdut un diputat malgrat mobilitzar el vot espanyol en zones on habitualment no hi pren part en les eleccions catalanes. Malgrat aquesta mobilització, el psoe perd 8 diputats, el partit racista de llengua en guanya sis i el pepé en guanya 1. Les estadístiques  no enganyen. En canvi, ERC, passa a ser segona força política i puja amb 11. La primera i la segona força polítiques del país fan un discurs obertament sobiranistes. Entra la CUP al parlament, després de molts anys de picar molta pedra. Dotze en perd CiU, als quals hem d’afegir els 4 de SI que queda com a força extraparlamentària, però catorze en guanyen entre CUP i ERC. Finalment, ICV, malgrat la seua ambigüitat ideològica envers la independència, en guanya tres. On està el triomf espanyol, vots en mà i diputats/des electes en mà?
Espanya està usant les seues armes, entre les quals l’ofegament econòmic i la tirania cultural-educativa, sobre la qual hem parlat en nombroses ocasions. Quant al tema financer, resulta que en època de duríssimes retallades a l’estat del benestar i d’enorme deute financer de la Generalitat, la Diputació de Tarragona rebrà incrementat un 23% el seu pressupost. Les altres diputacions, òrgans de distribució estatal i provincial, rebran un tracte semblant. Els i les dirigents d’aquestes administració no els elegim directament. Entra de nou una manera d’actuar on “a dit” es nomenen polítics totpoderosos.
Sempre he considerat les diputacions com el veritable contrapoder contra el govern autònom català. Hem tingut una Generalitat minvada econòmicament al costat d’unes diputacions carregades de diners. Ell govern català, sigui del signe que sigui, és el nostre, el natural d’aquesta terra. En canvi, els partits polítics poderosos, que s’han beneficiat del poder a les diputacions, CiU i PSOE, ja els ha anat bé aquest model durant trenta anys malauradament. Amb els diners de la Diputació, s’ha pogut continuar amb l’habitual clientel·lisme en molts municipis. No han volgut veure la trampa que suposava per a la Generalitat. Ara, en època molt difícil financerament, és un insult que aquestes institucions rebin un poder financer tan gran, mentre s’anirà ofegant tant com puguin l’administració catalana. L’actuació política d’aquests anys respecte a aquest organisme ha estat veritablement nefasta.
A les Terres de l’Ebre, hem rebut frustració rere frustració amb la nul·la voluntat de les dos formacions majoritàries en aprovar una nova distribució del país en vegueries, cosa que seria un reconeixement territorial grandíssim. Una de les raons ha estat la de mantenir les Diputacions, d’on rebien molts diners i molt poder polític, que els assegurava el clientel·lisme posterior.
La via autonòmica no té cap camí. Espanya afavorirà Diputacions per ofegar el nostre govern català. Aquest és el premi als anys d’intent de cohesionar Espanya i trobar-hi un trosset per a Catalunya. El fracàs de l’autonomisme ha estat estrepitós. Com diuen al meu poble, Campredó, vora l’Ebre: els han pres pel pito del sereno.