Dissabte al matí vaig passar una bona estona xerrant amb dos nois, membres del col·lectiu Igualtat de gais i lesbianes de les Terres de l’Ebre, just davant de l’estand que tenien en el marc de la Fira alternativa que se celebrava a la plaça de l’ajuntament de Tortosa. Els vaig comprar un conte per als meus xiquets, que la meua filla Rosa va llegir de seguida i li va encantar. Es tractava d’una història infantil que promovia la tolerància quant a qualsevol relació amorosa. Em varen passar un opuscle molt didàctic titulat "Com dir-ho als pares?", el qual, com el mateix nom dóna a entendre, pretén orientar els i les joves cap a la millor manera d’explicar la seua homosexualitat als pares respectius. Com havia tingut un dia complicat, atès que al matí vaig tenir una forta baixada de pressió, tot i que em varen quedar forces per a assistir a la tarda a la manifestació que havien organitzat les diferents plataformes ebrenques (el meu esperit de revolta supera sovint els problemes de salut), vaig anar al llit d’hora (ni tan sols vaig veure guanyar el Barça a Mestalla!). Encara vaig trobar un moment, però, per posar-me a llegir aquest instructiu manual. Des de molt jove m’he sentit molt proper a diversos col·lectius ciutadans discriminats i menyspreats, entre els quals, els i les homosexuals. Mai no m’he deixat enredar pel model arcaic d’una societat patriarcal que ha premiat amb excés la masculinitat mal entesa, la qual cosa m’ha portat a apel·lar tothora per la total llibertat sexual. Em sento orgullós d’haver sabut comprendre perfectament la naturalesa física de cadascú, que porta a estimar i/o desitjar, o bé una persona del sexe contrari o bé una persona del mateix sexe. En ple segle XXI, aquest fet hauria de ser un tema de la més absoluta normalitat, i és un autèntic contrasentit qüestionar-lo apel·lant a regles de comportament o moralitats arcaiques.
Quant a l’opuscle en concret, el vaig trobar molt útil i necessari, pel fet que prova d’encaminar el jovent cap a la millor forma d’enfocar la comunicació amb els pares, als quals es vol fer partícip definitivament de la pròpia identitat sexual. Evidentment, un important aspecte a tenir en compte és el tarannà dels progenitors, quant a la seua possible reacció. Es remarca que és crucial ajudar-los a superar el sentiment de culpa, que els porta a pensar que ells han fallat en alguna cosa que hagi pogut portar el fill/a a aquesta mena de "defecte" físic. Considero de gran importància la següent deducció: "Els teus pares haurien d’entendre que, encara que la teva orientació sexual no és la norma, per a tu és una realitat natural i honesta". És a dir, no hi ha cap mena d’alteració física, ni de nefasta actuació familiar, sinó que l’atracció per la persona del mateix sexe és ben natural, al mateix nivell que la que es té pel sexe contrari.
Després de llegir diverses instruccions i anècdotes, voldria fer esment que em va sobtar un comentari d’un noi que es declarava gai davant dels seus pares, i la mare es va quedar tan parada que li va preguntar d’immediat: "què vols per a dinar?" Aquesta era la reacció pròpia per tal d’anul·lar la problemàtica i no afrontar-la com cal. Ens hem de situar en aquest marc de llunyania per sentir una resposta com aquesta: "Si esculls aquest estil de vida, no vull sentir-ne a parlar més". És sens dubte la resposta que emmiralla la negació de l’evidència, que porta a un veritable carreró sense eixida.
Un altre cas que igualment em va causar l’atenció va ser la recomanació que si un noi o una noia no és independent econòmicament, i pot témer que els pares tanquin l’aixeta en assabentar-se’n que són homosexuals, li seria convenient no fer-ho públic a casa encara. Em va costar entendre aquest consell, malgrat que ben pensat té la seua lògica, però no deixa de ser preocupant que hagis d’amagar una part tan important de la pròpia personalitat per poder continuar gaudint de l’alimentació i els estudis pagats, és a dir, els avantatges familiars. Fixem-nos amb aquesta interessantíssima reflexió: "La majoria dels pares creuen que coneixen i comprenen els seus fills des que van néixer. Estan segurs de saber com pensen i, per demostrar-ho, expliquen anècdotes de la vida dels fills, tot i que sovint les confonen. Quan els pares coneixen l’orientació sexual del fill, perden la imatge que en tenien i dubten si els agrada la nova persona que substitueix la que ells es pensaven conèixer. els pares que queden més abatuts quan el fill o la filla els confia la seva realitat, també quedaran més afectats pel sentiment de pèrdua i de refús. Creuen que no s’allunyen del fill sinó que és el fill qui s’ha allunyat d’ells de forma voluntària".
Considero molt important que opuscles instructius com aquest estiguin a l’abast de tothom (heteros i homos), així com l’elaboració d’adequades campanyes de conscienciació ciutadana al respecte. Voldria igualment ressaltar l’erroneïtat d’una asseveració en particular: "és una faceta de la teua vida, encara no ets prou madur, ja et passarà". Senzillament, és impossible que un o una se’n vagi a dormir sentint-se atret per una persona del mateix sexe, i es desperti sentint desig pel sexe contrari.
La sexualitat és plenament vigent en les nostres vides, sortosament, és un dels plaers de l’existència. Ben pocs podem concebre la nostra vida sense sexe. En canvi, com és possible que en ple segle XXI, de revolució tecnològica i de reafirmació de modernitat, encara hi hagi tantes mostres d’homofòbia ciutadana, de ciutadans que es creuen amb el dret de poder qüestionar les diferents maneres d’estimar-se. En la vida és molt important ser feliç i també estimar. Tant difícil és entendre que algú estimi una persona del mateix sexe, senzillament perquè la seua naturalesa física l’hi ha portat? La sexualitat de l’homosexual és la nostra sexualitat. No hi ha diferència.
Voldria acabar amb un consell memorable que dóna l’opuscle cas que els pares continuïn tancats en banda i negant-se a acceptar el fill o la filla tal com és: Si la seva negació pren la forma de "No convé parlar d’això" i ho mantenen durant més d’una setmana, hauràs de prendre la iniciativa de tornar a treure el tema gradualment i cautelosament. Fes-ho amb prudència quan et sembli que estiguin relaxats. "Pare, fa temps que vull parlar amb tu; per favor no m’allunyis de la teva vida. No puc dir-te més mentides. T’estimo i voldria que tu també em continuessis estimant".
Gràcies Emigdi.