Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
El passat divendres vàrem rebre l’agradable notícia que el Barça s’haurà d’enfrontar al Schalke 04 alemany en els quarts de final de la Champions League. Indubtament era un dels equips més assequibles que ens podien tocar, davant del conjunt d’ossos anglesos que encara queden a la competició. Aquest enfrontament, personalment, em porta el pensament molt enrera en el temps i em fa sentir veritable nostàlgia d’infant. Des de molt xicotet, he estat un fervorós culé, d’aquells que no sopava quan l’equip tenia una mala tarda esportivament parlant. Aquesta passió pels colors blaugrana l’he heretada de casa. El meu pare i la meua mare són seguidors acèrrims del Barça i les converses sobre el nostre estimat club de futbol han estat el pa de cada dia durant anys i panys. La mateixa passió pel Barça em va portar a seguir un profund ideari català, i d’aquí a l’independentisme que ha marcat la meua vida. Als anys 1970 molts seguidors barcelonistes que vivíem a comarques només podien assistir a un sol partit a l’any a l’estadi barcelonista. Anar al futbol costava molts diners i no hi havia tampoc servei d’autobusos com avui dia. Era en motiu de la celebració de l’aleshores prestigiós torneig estival Joan Gamper, que ens servia per a fer un aplec de barcelonistes procedents d’arreu de la geografia catalana. Va ser a l’agost de 1977, quan jo tenia 9 anys, quan el meu pare em va portar a l’estadi per primer cop amb una colla de campredonencs. Ho recordo com si fos aquell mateix dia, ja que estava emocionat de debò. Vàrem fer el viatge cap a Barcelona en furgoneta. Quan vaig veure la immensitat de l’estadi des de fora, la meua ment anava donant voltes i voltes sobre la grandesa del club dels meus amors. Vàrem menjar un entrepà al bar “Los Navarros”, prop de l’estadi. Recordo el moment en què vaig trepitjar les grades de l’estadi i em vaig sentir molt orgullós d’estar allí dintre. Ja tenia una cosa important que explicar als companys el dia següent! Tots estarien gelosos de mi!
El partit era precisament contra el Schalke 04 i vàrem guanyar per quatre gols a un. Els alemanys em varen donar un gran disgust quan s’avançaren al marcador temps de començar el partit. Després el Barça reaccionà i ens va brindar un vespre-nit de gran futbol, gràcies a l’actuació estelar de Juan Carlos Heredia, un jugador argentí que s’havia nacionalitzat i no ocupava plaça d’estranger (durant aquells anys només en podien jugar dos). Era conegut com “Milonguita Heredia”, ja que cada estiu tornava del seu país amb uns quants quilos de mes. No cal dir que és un d’aquells jugadors històrics al qual conservo gran estimació, i que m’ha vingut a la memòria davant del nou enfrontament davant de l’equip alemany que va ser el rival del primer partit que vaig presenciar al Camp Nou. Posteriorment, vaig assistir a altres edicions del Joan Gamper, sempre acompanyat de mon pare i els seus amics campredonencs. Aquella mateixa temporada vàrem guanyar la Recopa d’Europa davant d’un altre equip alemany, el Fortuna de Düsseldorf, avui dia desaparegut de la primera línea del futbol germànic, en aquella emotiva nit celebrada a la ciutat suïssa de Basilea: el primer gran pelegrinatge culé per Europa. Un altre dels primers partits que vaig tenir la sort de presenciar en directe va ser l’homenatge a Carles Rexach, que ens portà a enfrontar-nos a la selecció argentina que tenia com a jugador estelar un joveníssim Diego Armando Maradona. Els meus jugadors preferits d’aquells anys (finals de la dècada de 1970) eren: l’¡licità Juan Manuel Asensi, l’austríac Hansi Krankl, el porter basc Javier Urruticoetxea, el danès Alan Simonsen i l’holandès Johan Nesquens. Em sabia de memòria tots els resultats de la temporada, i podia repetir com un papagai el nom de tots els jugadors que vestien any rera any la camiseta blaugrana. Ara els meus fills, Rosa de 6 anys i Guillem de 4, continuen aquesta passió barcelonista. El jugador preferit de casa és un de ben català, però: Oleguer Presas.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Emigdi:
Bonica entrada aquesta que fotografia amb mots un temps concret del barcelonisme, tal vegada el temps de l’arrencada per ser avui l’equip que millor futbol fa a la península. Has anomenat noms de jugadors que van marcar una època, futbolistes d’alt nivell i has deixat constància del teu barcelonisme.
Urruti, simonet (quin crack aquell danès menut), Asensi (mundialista a Argentina), l’altre Johan (quin cor més culer i quins ressons des de Basilea amb el seu nom), Krankl (el millor jugador austriac de tots els temps). El fútbol és nostàlgia i tu tractes molt bé la tornada a aquell dia on el rivl era el que ha tocat per aquesta temporada.
Sols un apunt, Oleguer Presas és un jugador admirat pel seu futbol (a mi em sembla un jugador molt però molt justet) o bé per la seva veu catalanista?
Salutacions.