Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

7 de febrer de 2011
0 comentaris

Dues torres a la porta de l’Ebre

 

La torre de Font de Quinto (Campredó), restaurada, planta cara a la torre de la Carroba (Amposta) a l’altra riba del riu Ebre

La restauració de la torre de Campredó és exemple de com recuperar les torres vigies esteses arreu del Baix Ebre i Montsià, moltes en estat de ruïna. Foto: G. MORENO.
Article de Josep Bayerri Raga, publicat ahir a El Punt

Aquesta setmana han acabat els treballs d’arranjament de l’entorn de la torre de Font de Quinto, al poble tortosí de Campredó. S’ha abancalat el terreny amb marges i valones de pedra seca, s’han habilitat escales per accedir a peu fins la torre i s’ha restaurat vegetació autòctona per crear un lloc d’esbarjo; es pretén que les diferents famílies del poble puguin disposar d’espais propis per tenir-ne cura i trobar-se com és tradició a altres indrets de la comarca com Sant Roc a Paüls. La torre pròpiament, que fa uns anys estava totalment abandonada i en perill d’ensorrar-se, ja fou reconstruïda (2009) arran d’una campanya promoguda des de diversos àmbits de la localitat. Es tracta d’una construcció militar de planta quadrada de 8,20 x 6 metres i 11 metres d’altura bastida al segle XIII per protegir l’entrada a l’estuari del riu Ebre juntament amb la torre de la Carroba, confrontada a l’altre marge del riu, al terme municipal d’Amposta.

La torre de la Carroba tingué més sort que la de Campredó. A més de ser més esvelta i espaiosa, té una planta de 12 x 15 metres i 19 metres d’altura, mai deixà de ser utilitzada per a usos diversos cosa que garantí la seva conservació. De fet, l’Ajuntament d’Amposta, que n’és el propietari, sempre la tingué com un dels referents de la ciutat i aconseguí que fora declarada monument històric artístic (1977) realitzant importants treballs de restauració. Totes dues estan sobre turons de pedra vora el riu a un quilòmetre de distància l’una de l’altra, en el primer punt on l’Ebre deixa la planura deltaica per endinsar-se cap a l’interior. Abans de la formació del Delta la línia de la costa arribava a tan sols quatre quilometres de les torres que foren construïdes al segle XIII sobre edificacions precedents de temps dels sarraïns. Diu la tradició oral que una gruixuda cadena les unia a nivell de la superfície de l’aigua per barrar el pas d’embarcacions cap a l’interior del riu. Quan es volia obrir la porta es baixava la cadena fins al llit del riu i els vaixells passaven per sobre; després es tornava a pujar. De tota manera els meus anys de professor de tecnologia m’han portat a fer un simple càlcul del pes i la tensió generada per l’enginy i tot em fa pensar que la història de la cadena no és més que una bonica llegenda; en canvi sí que sembla més versemblant que la cadena servís per guiar una barcassa que feia el trànsit d’una riba a l’altra.

En qualsevol cas, la torre de Font de Quinto ens porta a recuperar la història marinera del Poble de Camp-redó que tan encertadament han estudiat Emigdi Subi-rats i anteriorment Ramon Miravall. Pel que sembla Camp-redó va néixer com el port exterior de Tortosa ja en temps dels romans, quan els grans vaixells no podien arribar fins als murs de la ciutat a conseqüència del progressiu rebliment de la llera del riu especialment a partir de la confluència amb el barranc de Sant Antoni format per la conjunció dels rierols de Lloret, Covalta i la Caramella procedents de la vessant nord dels Ports. Amb el temps en aquell punt s’ha anat formant una illa encara existent i avui protegida, coneguda com l’illa dels Bous, perquè hi pasturen un ramat de vaques, també illa de Vinallop i històricament illa d’Alberni. De fet el primer nom del Camp-redó era Port-redó perquè el riu formava una mena de cala on podien avarar els vaixells; a la vora va néixer el primer poblat a Font de Quinto on es construí la torre de vigilància i una llotja on emmagatzemar els productes a transvasar de naus fluvials a embarcacions de més envergadura. A partir del segle XIV, però, aquesta funció de primer port de l’Ebre es va anar desplaçant cap a la desembocadura i la va assumir la població d’Amposta a mesura que creixia el delta i el riu presentava cada cop més dificultats per ser navegat.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!