Emigdi Subirats i Sebastià

1
Vam ser el fruit d’una creixença tendra
en un poble dels d’abans,
quan les cartes construïen amistats.
El mestral bufava a estones llargues,
l’olor del mar arribava a entusiasmar,
mentre un riu de calius escalfadors
vestia les ànimes d’il·lusió
i reforçava la constància pel treball.
Més tard brotaven roselles roges,
oblidaven els freds vespres de l’hivern,
revivien els camps verds.
La nostàlgia canta sempre poesia 
de la història d’una vida humanitzada
que ha volat amb el Mestral.

2
Quan les paraules recorden
lligams d’esguards en hores sanes
uns bells moments de record grat
ens planyem d’enyorança,
d’un passat difícil però sa.
La història ens marca un nou parany.

La vida avança a passos llargs.
El progrés abarateix l’esforç humà
però no compra la felicitat.

En un malson de rapidesa
reviu l’infant tranquil i humà.

3
Sento la basarda d’una tarda
angoixosa que em crema,
que serà del nostre destí
que en el temps amb calor s’engreixa
i travessa les barreres del sol?
Sento ja embriaguesa
profunda, de camps nus
caminars molt secs que suen
belles primaveres se’n van
i estius infernals ens abracen.
Criden esparberats uns ocells,
ells ja no senten el cantar
bell d’aquell que està content.
Sento que fugen les idees
la vida sense impuls s’estanca
la flor de l’ametller s’esvaeix.